Tornar o no tornar, aquesta és la por

No és fàcil viure amb un peu a Andorra i l'altre fora

Just ahir, la Tatiana Navarro abordava un dels temes que més preocupen als joves andorrans que han marxat a l’estranger per estudiar. Sap de què parla, perquè, com la majoria de jovent del país, també va anar-se'n a estudiar fora. Any rere any són molts els qui, a falta d'opcions pròpies de carreres universitàries o formacions professionals, emigren per prosseguir la seva carrera estudiantil.

Molts saben que és temporal, sempre han volgut viure aquí, i més d'hora que tard, acabaran tornant. N'hi ha molts que, en canvi, tenen claríssim que no volen –o poden– tornar. Com diu Navarro, hi ha diversos fronts laborals que no tenen gairebé cap sortida possible al Principat. No és un dard enverinat. És lògic que hi ha àmbits en què no podem competir amb altres països del món. No hi ha més. Hi ha part del talent sorgit d'entre aquestes muntanyes que si vol retornar a Andorra, només ho podrà fer un cop jubilat. I aquesta esperança cada cop és més llunyana.

Ara bé, entre els qui volen tornar sí o sí, i els que no volen o no poden, hi ha una gran varietat de situacions. Aquesta setmana passada, amb un grup de gent que ha estudiat al país i que viuen a Barcelona, va sorgir precisament aquest tema de conversa. No gosaria dir que érem una bona representació de la societat jove –vivint fora– del Principat, però ens hi aproximàvem.

No hi érem tots, perquè una de les persones que hi havia de ser, feia tres setmanes que l'havien contractat a Andorra. La seva parella, que sí que hi era present, és de les que sap que tornarà, però sense una data límit establerta. Ara bé, de cop, els plans per reprendre la vida al Principat s'han accelerat i malgrat saber que possiblement en l'àmbit laboral haurà de perdre una certa tranquil·litat aconseguida, ja té data de tornada. Dues persones més de les presents també van coincidir a dir que en un període menor a dos anys s'establirien de nou a Andorra.

És un exemple més de com Andorra ens serveix a tots com un salvavides vital. Mentalment sabem que podem tornar. Hi ha qui ha fet el camí prèviament. Se n'han sortit. I marquen el destí. Tots sabem que d'una manera o altra podríem trobar les molles de pa per no perdre'ns. Ara bé. Un cop tornes és gairebé impossible marxar de nou.

Crec que aquesta és la por que ens paralitza a tots. No és fàcil viure amb un peu a Andorra i l'altre fora i, per tant, les úniques solucions són tornar o no fer-ho. Se n'ha d'estar molt segur de tornar sabent que possiblement és per sempre. I a la generació a la qual es refereix l'article escrit per Navarro, anys amunt, anys avall, no ens agraden els per sempre.