OPINIÓ

Torrentada de vida

"L'amor
és un acte que fa obra,
i l'amistat és una obra
d'amor"

Blai Bonet

Hi ha persones que són acollidores i que fan de radiador social i emocional. Que ens embolcallen amb la seva emoció i vitalitat, que es freguen les mans o les temples espolsant-se l'emoció perquè la resta la puguem agafar i ens la puguem fer nostra. Hi ha persones que no fan que les nostres estones siguin bones, sinó òptimes; que no fan que siguin còmodes, sinó completament vivibles. Per què? Efectivament: perquè vessen vida.

Sempre m'ha agradat pensar que el meu entorn, totes les persones importants que formen part de la meva vida, són a un jardí que només existeix dins el meu cap. No sé per què, però m'ho imagín com la típica casa a foravila, per devers no ho sé, Alaró, amb un porxo on hi ha un balancí amb una taula baixa i un jardí que sempre té una gespa molt flongeta de color verd. També hi ha una olivera grossa, d'aquelles que el tronc fa dècades i dècades que s'enrodilla. La qüestió és que quan pens en quan va arribar ella, me la imagín entrant al jardí, aixecant-se les ulleres de sol i, amb un ull tancat del bater de sol i les dues mans recolzades als costats, dient: "Ja som aquí, què s'ha de fer?". Així. Sense demanar res a canvi, sense creure's imprescindible, sense apel·lar a cap contraprestació. Com una torrentada de vida.

Va comparèixer un horabaixa molt fred de març al carrer Villarroel, entre el carrer de Sepúlveda i la Gran Via, a una terrassa d'aquelles que posen a l'hivern, sabeu?, que són com una espècie de casetes amb parets plasticoses semitransparents. Idò allà, just allà. I jo sense saber que allò, aquella trobada que en principi era circumstancial i que responia a un moment (polític) molt concret, només era el principi. La torrentada va suposar un nou món, unes noves rialles, aliances, espatlles, braços, cames i mans que ens van dur a pensar i imaginar projectes, discursos i maneres de fer compartides. A considerar-nos i admirar-nos, a pensar-nos juntes, també amb els nostres dolors i les nostres misèries ben empaquetades dins les respectives motxilles. Al cap i a la fi, conèixer de veres qualcú és, també, saber quina pinta té la crostera de l'última ferida o on és aquella cicatriu tan delicada (a banda de saber on té pessigolles, sempre heu de saber on té pessigolles la gent). A vegades pens que coneixem molt poca gent, en realitat, perquè molt poca gent és capaç de consolar-nos i guarir-nos. I ella sempre –sempre, sempre, sempre– sap com fer-ho. És una de les qui veu quan trec la bandera blanca abans que la tregui... i abans que caigui en combat.

I, com qui va obrint finestres, hem anat descobrint-nos i sabent-nos juntes a través d'aquests anys, compartint un món que a vegades no entenem de cap de les maneres, però amb la certesa que va tornar millor quan ens vàrem trobar. On una no arriba, l'altra l'espera a l'altra banda amb tota la logística necessària preparada i llesta per funcionar; quan els quilòmetres semblen insalvables, els agafam i en feim una fortalesa; quan ningú més no gosa dir-nos-ho, a nosaltres ens brollen les paraules dels ulls i de les mans i, al final, de la boca, ens surten disparades les preguntes que ens clamam en silenci. Sense haver fet cap pacte, sense haver signat cap paper, però amb un compromís incondicional. Amb tot això el que vull dir-vos és que esper que vosaltres també tengueu les vostres torrentades de vida i els vostres jardins. I que esper que siguin tan preciosos com els meus, perquè amb el clima d'incertesa generalitzat que fa mesos que respiram (i el que vendrà), necessitarem tota la vida i tot el compromís. Però, també, i sobretot segurament, tot l'amor.

Etiquetes