Opinió 15/02/2018

Tos

La interpretació de Buniatishvili, tan viva i plena de matisos, va ser sublim

i
Eva Arasa
2 min

Per sort qui va venir a Andorra a tocar el piano era Khatia Buniatishvili i no pas Daniel Barenboim. Perquè és de tots els melòmans d’aquestes contrades sabut que fa poc més d’un mes el mestre va aturar el seu concert al Palau de la Música fastiguejat dels estossecs continus del públic. Aleshores vaig llegir articles diversos a l’entorn de l’anècdota –excentricitat segons els uns i dignitat artística segons els altres– i vaig aprendre molt sobre la tos.

Hi ha la tos de malaltia, i en aquest cas es recomana evitar recitals i espectacles en recintes tancats per no propagar els virus. Però resulta que el més freqüent a les sales de concert és una tos irritativa fruit de la sequedat ambiental, d’un cert nerviosisme i expectació davant del que s’està contemplant i –atenció!– de pur mimetisme amb els altres 'estossegants'. Sembla ser que aquest segon tipus de tos es pot arribar a autocontrolar, si cal amb l’ajut de pastilles o caramels per a la gola, i que en qualsevol cas el soroll es pot esmorteir amb un mocador. I això em fa pensar en la meva mare que, sempre i a tot arreu, ha dut un mocador a la bossa de mà. El mateix Barenboim, abans d’esbroncar els espectadors, els havia mirat d’advertir amb una indirecta, fent el gest de tapar-se la boca.

La interpretació de Buniatishvili, tan viva i plena de matisos, va ser sublim. No sé si cal afegir-hi res més. La tos en algun moment va arribar a ser una interferència molesta. Potser no estaria de més que algú recordés, a l’inici de l’espectacle i juntament amb l’advertiment d’apagar els telèfons mòbils, que en cas de tos s’agrairà l’ús d’un mocador a mode de silenciador. I parlant de mòbils: el que no és de rebut és que a un espectador amb iPhone li soni fins a quatre vegades l’avís de recepció d’un missatge. No vull ni imaginar què hauria fet davant d’això el mestre Barenboim!

stats