Un dels errors més greus que s'han comès els últims temps per part d'un sector rellevant de l'independentisme ha estat barrejar la Guerra Civil, les víctimes o represaliats amb el seu procés, no el procés en el seu conjunt, el seu procés. En aquest projecte –hauria de dir que no en sabem els motius, però bé que s'intueixen– han anat incloent, fins i tot, conceptes relatius a la lluita a les muntanyes en el primer franquisme. Que el feixisme no era mort, no cal fingir, moltes famílies de represaliats en teníem coneixement i en tenim constància. N'hem viscut cada dia les conseqüències. Però sobta, i molt, que hi ha un moment determinat, un punt d'inflexió quan la dretota catalana utilitza i juga a fer l'heroi tot cercant l'èpica dels perdedors o de les famílies que vam perdre la guerra. Algunes i alguns vam advertir de l'error que s'anava a cometre barrejant Memòria Històrica i Procés Català liderat en molts sectors per antic capital franquista. Un bon grapat de llinatges que bravegen d'agosarats i van alliçonant-nos els que ens trobam, sí, un cop més! enmig del brogit, que són els mateixos cognoms que reberen braç en alt Franco a la Diagonal de Barcelona i que tenen molt poques coses a dir i han començat fa molt poc, poquíssim, quasi l'altre dia, a escabellar-se i assenyalar el feixisme espanyol. Òbviament ho han fet just després de beneficiar-se'n i en posicions privilegiades han anat solcant les terres d'aquest poble nostre amb la seva demagògia de dir el que toca i el que no, anar canviant el que abans era un mai per un que avui ja ho tenim a tocar, així que faci un bon brou.
“La dictadura de Franco és prou recent…”, obria un articulista just ahir per tornar a barrejar-ho tot i anar tapant la realitat, entregant cada dia més Catalunya als peus dels cavalls, tot enganyant de fals patriotisme els seus lectors. Han relativitzat tot el patiment de les víctimes del nazisme, del feixisme i del franquisme i ara estan posant en perill el natural avanç de la història i de la justícia cap a les víctimes, tot hipotecant els projectes futurs de Memòria Històrica i els seus transversals avanços que es van convertint en polèmiques, conflictes i figureres, tot arriscant que els partits polítics que no arriben ni als turmells a Lluís Companys o a Emili Darder, els seus programes i fets ho confirmen, esdevinguin autèntics protagonistes pel pànic davant de la desfeta d'una aventura que l'únic que ha portat, com era clarament d'esperar, ha estat el rearmament del totalitarisme i la recuperació del 'fiambre' de Franco. Com a llibreter o com a net de represaliats en contacte constant amb moltes persones he arribat a conèixer prou gent de l'exili i puc donar testimoni que un percentatge de les persones, algunes encara vives, que visqueren la guerra i la resistència a la Catalunya Nord no estan gens contentes amb aquest circ. Ara imaginau-vos amb aquesta funció final del Govern Torra.
Rosa Laviña, la filla del llibreter anarquista de Palafrugell. així de clar ho etzibà en una de les seves últimes declaracions, poc abans que s'iniciàs aquesta aventura: “Torno a Tolosa de Llenguadoc, prefereixo morir allí prop de la terra d'acollida i prop dels companys de lluita. Palafrugell no sembla el mateix, ja no és aquell poble d'abans de la guerra, s'han acomodat i res té a veure amb la lluita antifeixista nostra”. Els maquis més rellevants havien estat il·lustres hostes a casa seva des de Massana a Cara Cremada.
Avui no és que l'ERC de Junqueras cerqui el centre polític a Catalunya, és que aquesta formació porta un bagatge i una motxilla de memòria ben plena i diversa. La dretota mai no ha carregat amb tan feixuga càrrega.
