Publicitat
Publicitat

Transversalitat electoral

Ens trobem davant d'un sistema electoral que ja fa temps que s'ha demostrat caduc

Si he entès bé les declaracions de Víctor Naudi d'aquest dilluns al Diari d'Andorra, i en la línia del que ve defensant públicament Jaume Bartumeu des de fa dies, la proposta transversal d'SDP que inclouria Liberals d'Andorra i PS passa per les llistes territorials, allà on veritablement es juguen les majories, amb tres fórmules possibles en funció de les característiques de cada parròquia. Una: candidatures parroquials conjuntes on cada partit aportaria el seu candidat del territori. Dues: candidatures amb noms d'independents amb els quals les tres formacions se sentissin còmodes. Tres: candidatura del partit que és més fort a la parròquia, sense que els altres es presentin. Segurament pot haver-hi alguna altra fórmula, però fos quina fos tots haurien d'assumir uns punts programàtics conjunts, pactats amb la resta de formacions i defugint el component ideològic de cada una. Paral·lelament, cada una de les tres formacions presentaria la seva pròpia llista nacional, i aquestes sí que contemplarien el corpus ideològic. Tot i això, no ens enganyem, el pes electoral recau més en el nom de les persones que no pas en la seva ideologia o, fins i tot, sovint ni en el seu contingut programàtic.

No em negareu que tot plegat és una mica enrevessat, ja no només per la proposta, sinó també per la dificultat d'entendre que dues forces progressistes s'hagin d'entendre amb una de conservadora amb l'objectiu de guanyar a una altra conservadora que és la que mana actualment.

Però malauradament, el sistema electoral andorrà obliga a fer aquest tipus de malabarismes. Per guanyar s'ha de pactar les territorials abans de les eleccions, ja sigui a través de candidatures conjuntes o ja sigui a través de punts programàtics, però sempre intentant aglutinar, no dispersant el vot opositor i evitant que al territori hi concorrin més de dues llistes. Res de nou en el taulell. Ho va fer Forné recollint tots els grups parroquials sota les sigles del PLA; ho va afinar Bartumeu amb l'Alternativa respectant la independència parroquial de les formacions que s'aixoplugaven sota aquella marca; i ho va portar a l'extrem Martí amb un DA on hi va cabre tot però amb el handicap d'estar ple de contradiccions internes. Això sí, a tots i cada un d'ells els va donar el resultat esperat: Forné va treure una majoria àmplia en les eleccions del 2001; Bartumeu, tot i que no va treure la majoria absoluta, l'any 2009 va guanyar quatre parròquies que li va permetre governar; i Martí va arrasar el 2011.

A l'hora de dur a terme aquestes coalicions o pactes, els partits ja es fan càrrec que poden col·lidir internament, però a la vista està que ho veuen com un mal menor, i assumeixen el risc que aquestes contradiccions puguin desestabilitzar-los al llarg de la legislatura, o potser el que és pitjor, que no podran dur a terme bona part de l'obra de govern pels equilibris interns que hauran de fer. I aquest fet què suposa? Doncs, el que estem habituats a veure: projectes sense desenvolupar, temes que s’allarguen en el temps i que esdevenen eterns, contradiccions entre el que es diu i el que es fa, canvis constants de gabinets ministerials...  

Ens trobem davant d'un sistema electoral que ja fa temps que s'ha demostrat caduc i que, al cap dels anys, el que procurava ser un equilibri entre demografia i territori per les pressions de les parròquies i el que alguns defineixen com dues cambres en una de sola, ha esdevingut una rèmora difícil de justificar en el context actual.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT