Trens en via morta

Coses que no m'agraden d'aquest segle. L'incivisme, el canvi d'hora, els grups de WhatsApp, rebre un correu electrònic d'un restaurant convidant-me a fer una critica positiva a Tripadvisor, els ultradretans, el Tribunal Constitucional espanyol i el funcionament de Renfe. Més que un servei, és una crònica de successos. Inundacions, descarrilaments, esllavissades, robatoris de cable de coure, talls de corrent, avaries semafòriques, llamps, caigudes d'arbres, panes de locomotores, avaries en el canvi d'agulles... els retards són habituals.

Un redactor d'aquest diari va passar un dia voltant pels trens de rodalies catalans per viure el malson diari de 400.000 usuaris. Hi ha incidents que semblen de ciència-ficció com la del tren, que el 16 d'octubre passat, anava de Manresa a Barcelona i que va aparèixer, per error, a Rubí.

Amb tot, és un mitjà de transport que m'agrada per desplaçar-me tot i que els que tenim per Catalunya sembla que estiguin en via morta. No arriba fins a Andorra tot i que sorgeix, de manera cíclica, alguna proposta per portar-lo. Des de França, des de la Pobla de Segur o des de Puigcerdà. Ja l'any 1870 els promotors de societats explotadores de cases de joc van prometre als andorrans de fer-los arribar el ferrocarril si obtenien la concessió.

El 1904, el Consell General va atorgar a l'enginyer barceloní Ignasi Romañà la doble concessió per construir un embassament a Sant Julià de Lòria per abastar d'aigua Catalunya i d'una línia de ferrocarril provinent de la Seu d'Urgell. El 1970 va sortir a la llum el projecte del Transandorrà que havia de connectar, per tren, Andorra amb França i amb l'Estat espanyol. Més endavant, el Col·legi d'Enginyers d'Andorra va fer un estudi que preveia un túnel de set quilòmetres amb un pendent mínim entre l'Ospitalet (Arieja) i la Bartra (Encamp) que, a més dels trens francesos, hauria pogut fer arribar, amb l'adequació dels eixos, unitats de Renfe procedents de Barcelona per la via de Puigcerdà i la Tor de Carol.

El 1997 en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent, l'aleshores cap de Govern d'Andorra, Marc Forné, va anunciar que el seu executiu volia fer arribar el tren a Andorra. Posteriorment cal esmentar els anuncis, a principis de la dècada del 2000, del govern de la Generalitat per ampliar la línia de Puigcerdà fins a la Seu d'Urgell, del tren lleuger entre l'aeroport de la Seu d'Urgell i la Farga de Moles o de la prolongació de la línia de la Pobla de Segur.

Més recentment, el pla d'urbanisme d'Escaldes-Engordany preveia un enllaç ferroviari directe a través d'un túnel amb la Cerdanya. L'any 2003 la cònsol major escaldenca, Lydia Magallon, va fer, durant la diada andorrana a la Universitat Catalana d'Estiu, una emotiva ponència sobre el tren com a mitjà de transport a partir dels seus records d'infància i adolescència.

Els d'ella i també els de molts andorrans passen per Puigcerdà. Aquesta línia és el súmmum del caos ferroviari. Blanca Busquets va escriure Tren a Puigcerdà a partir de la història d'un tren aturat en una estació del recorregut durant 1 hora i 1 minut. Els retards, però, donen per escriure una enciclopèdia. De terror.