OPINIÓ

Tres banderes, per favor

Són temps de desconcert de l’esquerra. Ho són des del sorgiment de populismes autoritaris tipus Trump o Bolsonaro. Ho són des de les eleccions andaluses, que han donat acta de diputat a l’extrema dreta recalcitrant. Ho són des que l’esquerra local mira amb preocupació l’escenari de les properes –ja molt properes– eleccions. Ho són des que la parròquia progressista juga a erosionar el que s’ha aconseguit (i el que s’ha evitat) amb rejovenida crítica hiperbòlica.

No és fàcil trobar el camí de la nova esquerra. Seria presumptuós i neci pensar que la solució és senzilla i que és simplement qüestió de valentia. És evidentment difícil transitar governs de pacte, amb pressuposts esquifits d’escleròtica tramitació. I intentar donar solució a problemàtiques diverses i costosíssimes des de cicles de 4 anys –mai revalidats– que impedeixen la consolidació de mesures estructurals i la planificació a llarg termini.

Però també és cert que, en part, hem caigut en la trampa de la mateixa esquerra: el desprestigi de la política i de les institucions, que refreda les vocacions dels grans líders –massa desercions sonades ho avalen–; l’emmagriment del sector públic, que no permet una gestió mínimament eficaç; la malfiança que ha burocratitzat encara més els procediments; les expectatives utòpiques i desaforades; l’hipercriticisme social que anul·la la presumpció d’innocència de qui ostenta un càrrec públic... L’antipolítica, en definitiva.

L’auge de l’extrema dreta és, en realitat, el triomf, una vegada més, de l’antipolítica. Exactament com ho va ser fa 4 anys, la pujada desorbitada de Podemos i altres experiments de la TVcràcia. L’establishment, l’'statu quo', la casta... Tot fa nosa. Són massa anys tirant pedres a la mateixa teulada. No es pot erosionar el sistema i no ferir les mateixes peces.

En el seu avanç desnortat, l’esquerra ha anat assumint honroses banderes: la llibertat sexual, l’antipatriarcat, els drets del col·lectiu LGTB –o LGTBI o LGTBQ, per què fer-ho senzill si ho podem complicar?–, l’animalisme, el sobiranisme, la memòria històrica, els immigrants –o era el col·lectiu de persones migrades?–, la discapacitat, les preferències nutricionals, les reivindicacions de petits col·lectius locals o veïnals... És el segell d’una època: un escenari de gran dispersió i fragmentació (identitària, social i generacional) que genera múltiples bombolles isolades, cohesionades internament per una sola sensibilitat comuna, traduïda en una única causa política poc solidària amb les altres. El projecte resultant és composicional i difús –de mínim comú divisor– i emet missatges “minoristes” –poc intel·ligibles per a la majoria– per atreure diferents grups d’interès.

I tot ventilat a les xarxes socials, que hem confós amb l’opinió pública, i que generen un discurs reduccionista i visceral de “missatges breus, reaccions immediates i difusió massiva i descontextualitzada dins el mateix entorn digital”, com recull Beatriz Gallardo a 'Tiempos de hipérbole'.

Pel camí, hem abandonat banderes importants i definitòries. Enderiats darrere tantes lluites legítimes i notables, hem oblidat “la lluita”, la de classes. La radicalització individualista en què l’esquerra i el liberalisme, en paraules d’Antoni Puigverd, “han actuat de bidells del sistema. Abanderant obsessivament la llibertat i menystenint els altres dos colors del republicanisme cívic (la igualtat i la fraternitat), obriren una porta per la qual primer va entrar el neoliberalisme a ultrança i ara entra aquesta nova cara de l’autoritarisme”.

I encara una altra confusió, la d’identificar “democràcia” amb “participació” quan la democràcia és, sobretot, igualtat d’oportunitats. És a dir, un ascensor social que, ara per ara, està ben atrofiat. Si ja ens queixàvem que la democràcia era “la dictadura de la majoria”, què farem ara que s’ha convertit en el mirall de les minories organitzades i els grups de pressió? Basta veure com el projecte de colònies felines a Canamunt (sic) ha liderat els pressuposts participatius de Palma per davant de projectes socials o culturals. Amb permís de la majoria desconcertada, això sí.

Millor els versos de Shelley que Jeremy Corbyn manllevà com a lema de la seva darrera campanya: “For the many. Not the few”. Mentrestant, l’esquerra demana autocrítica a l’esquerra, però pretén que només la facin “els polítics”. Com quedam? No era entre tots que ho havíem de fer tot?