Es diuen Coni, Sandra i Rosa. Són tres dones. Tres dones diferents. Tres espais del temps dels meus darrers dies.
Setmana i escaig anterior. Dia caòtic. T'aixeques al matí amb la notícia de la detenció d'una bona persona, d'un amic, d'un 'home-pont' dels de veritat. D'aquells discrets i honestos. Quina virtut més desprestigiada en els nostres temps que és la discreció! Josep Maria Jové, amic, de l'Esquerra Republicana més autèntica, la dels valors republicans i fraterns, que entén i comprèn els Països Catalans com pocs, és en mans de la policia militar espanyola. No imaginava el cop, clar, i em crema, em revolta. Cap a la feina. Sarau. Noves que van i vénen. Confusió. Concentracions davant la Conselleria d'Economia. Sembla que la Guàrdia Civil i els Mossos d'Esquadra intenten entrar a la seu de la CUP. La gent surt al carrer a protegir la seu del partit anticapitalista. Imatges increïbles. Na Laia hi va i m'ho explica. En Roger i altres companys periodistes també hi són. “He tornat a l'any 97, però amb la companyia de milers de persones en lloc de ser 150”, em diu, gojós. Dino amb el meu amic Xavier, català a França. Troba que això que Macron és més girondí que jacobí no treu a cap de res. Nerviosos, miram el televisor greixós del bar Pascual. Ni tocam la menestra i l'indiot. Surto. Vaig cap al carrer Casp. La gent ha generat una murada humana. No passaran. Hi ha vells i infants. Cotxes de nins de uè, gaiatos, crestes i pintes de tot tipus. Persones normals que no volen que se'ls trepitgin els drets. De sobte, cridòria, milers de veus que bramen: “Els carrers seran sempre nostres!”, la consigna llibertària més preciosa. Les furgones comencen a retirar-se. La gent entona La Trinca per acomiadar-los. Crits i més crits. Un braç femení m'enganxa. És na Coni, activista anarquista de la meva Barcelona. Compromesa no, allò següent, amb la causa de les dones kurdes. Em sosté i els seus ulls negres espurnegen: “Tu, nen! Cómo sois los indepes que nos traeis a los anarcos a estos lares! Pero aquí estamos, porque hay que estar. No podria ser en un altre lloc”.
Dijous migdia. Tren atrotinat de rodalies de Sant Vicenç dels Horts a Barcelona. Avui he passat el matí fent tallers a un centre de secundària de Torrelles. Al Baix Llobregat. Dos quarts d'ESO. N'Amanda i en Hassan han discutit sobre la islamofòbia, la venda d'armes, els perversos interessos dels saudites, la bogeria de la guerra siriana i la brutalitat dels dictadors Assad i Erdogan. La tornada es fa feixuga. El pensament vola. La preocupació també. De sobte entra una dona a la trentena llarga, i s'asseu davant meu. La meva veïna de devora, ja setantina, la coneix. Es saluden. Sandra, nom la jove. Treballa de dependenta en un súper. Està contenta amb l'horari nou. Així arriba un poc més prest i pot sopar amb els nins. Surt el tema. Diumenge. Què fareu? Na Sandra és clara: “Nosotros estamos preocupados por si nos cierran los colegios, porque queremos ir a votar, ¿sabes? Porque es un derecho que nos costó mucho”. És dona de rostre ample però angulós, de somriure indestructible, na Sandra. Està contenta perquè a les vuit arribarà a casa i podrà sopar amb els nins. “En verano a las diez, pero es igual, es otra cosa”. Vol votar, ella, perquè “nací en Gracia y allí todos, los payos y los gitanos, los catalanes que ya estaban y los que vinieron de fuera, tenemos fuego en las venas y conciencia en el corazón”. Juro que transcric literalment des del 'notebook' del meu atrotinat mòbil coreà. Les llàgrimes em cauen, quan na Sandra s'alça, ja a una estació dins Barcelona.
Na Rosa és Peñafiel de llinatge. Lleidatana tremenda. Accent fort. Bo. És la néta d'Antonio Cantano, nascut a Granada, migrat al Pirineu nostrat devers la vintena per currar als pantans de Franco. Militant del PSUC i fundador de CCOO, va ser carn de presó. Un dels 113 detinguts de l'Assemblea de Catalunya. A la Model hi va estar amb Puig Antich, de qui sempre es recordava. L'any 2015 na Rosa es va negar que un carrer de la ciutat de Lleida fos dedicat al padrí mentre al nomenclàtor de la capital ponentina hi continués havent-hi noms feixistes. L'altre dia els cupaires la convidaren al seu acte central. Sentir-la m'estremí: “El padrí explicava que un dels torturadors sempre li demanava 'Andaluz de mierda, ¿por qué te rompes la cara luchando con estos catalanes si cuando no te necesiten te van a dar una patada en el culo?'. Jo li contestaré, al policia –i s'esvera, i es trenca la veu, i ens eriça el pellam–: Per això! Perquè havíem d'arribar fins aquí, perquè som un sol poble i volem construir una societat nova sense explotadors ni explotats!”.
