A IB3 Ràdio, Catalina Gayà i Victòria Morell presenten el programa Dones, una mena d’oasi libèrrim on cada setmana intenten fer-nos veure la vida amb perspectiva de gènere. La gent (i aquí hauríem de llegir la majoria dels homes) que no entenen que qualque cosa hauria de canviar, perquè no és normal que el 50% de la població no tengui els mateixos drets ni la mateixa tranquil·litat vital que l’altra meitat, les troben dues radicalotes que es passen de rosca amb els seus ‘feminismes’. Aquesta genteta, que no les assimila perquè diuen veritats incòmodes d’escoltar i això necessita temps, no han entès (com jo tampoc no ho entenia) que són, si se’m permet la comparativa, com un bíter. D’entrada, tenen un regust amarg que no tothom aprecia, però a la llarga les seves teories esdevenen la beguda que no pot faltar a qualsevol debat digne de tenir aquest nom.
I us explic tot això perquè l’altre dia vaig viure un episodi que el meu antic jo no hauria vist amb els mateixos ulls si “nel mezzo del cammin di nostra vita” (per dir-ho a la manera de Dante) no m’hagués topat amb aquestes dues #Dones. Com ja he explicat aquí moltes vegades, i qualsevol persona que em vegi per la tele podrà comprovar fàcilment, som un home de mitjana edat amb sobrepès mixt addicte a les llepolies. Dimarts, en sortir de l’homenatge que la ràdio va fer a Tomeu Penya, no podia tornar a ca nostra sense comprar-me qualque xocolatina amb la qual endolcir l’ocàs i em vaig aturar a un establiment d’aquests que tanquen tard. Devien ser les 00.30 minut amunt minut avall. Mentre aparcava, se’m va aturar devora un cotxe amb tres merdanots que venien de festa ben cofois d’haver-se conegut. Al mateix semàfor on ells esperaven, va travessar una al·lota d’una vintena d’anys i aquest trio va pensar que la millor manera de captar-ne l’atenció era fer sonar la botzina. Ella ni va immutar-se. I a una botzinada n’hi va seguir una altra, i una altra, i tres o quatre més. Tot plegat, en un lapse temporal de menys d’un minut. Mentrestant, els tres ‘cavallers’ sense cavall ni cervell reien i reien i es podia intuir que la conversa glosava sobre què farien a l’objecte del seu desig si els hagués donat el mínim de peixet. I aquest és el nostre gran problema: el 50% de la població es creu amb dret de posseir l’altra meitat com qui agafa una poma d’un arbre perquè té fam. Sense remordiments, sense culpa. Ens han educat així.
Ahir una periodista del matinal de n’Ana Rosa va estar a punt d’esclatar en plors quan explicava aquesta mateixa por. Ja és ben hora de deixar de creure que són fets aïllats. De La Manada, aquesta setmana tothom hi ha dit la seva i ho ha fet per deslligar-se’n i netejar la consciència. Però La Manada, no ens enganem, som tots. Som jo quan no control una mirada lasciva que pot incomodar. Ets tu quan et creus amb el dret de xiular i rexiular una dona que veus que és fora de la teva lliga, però tot i així els teus instints atàvics et diuen que ets un tros de mascle i ho has d’intentar. La Manada és el meu silenci còmplice que va callar quan va veure que aquella dona s’allunyava pas de zebra enllà perquè no volia trull un dimarts nit.
Des d’aleshores, i accentuat arran de la famosa sentència, no deix de pensar en aquella al·lota. En com deu estar d’acostumada a ser tractada així que no es va girar ni un instant. El clàxon no sonava per mi i vaig sentir una mena de pessigolleig estrany al meu clotell. I ella també el devia notar. L’instint de supervivència li va dir que continuàs cametes ajudau-me perquè sabia que enfrontar-s’hi era dur les de perdre. I aquest dijous tres jutges de l’Audiència Provincial de Navarra li han confirmat la seva por. La sentència ha deixat clar que si sobrevius és perquè no t’hi oposares prou. I ningú vol ser l’heroïna que rep visites al cementeri.
Arran de La Manada, la solució que se’ls ha acudit per apaivagar les masses ha estat el pastanagó de la reforma del codi penal. Poc farem si aquest codi el continuen aplicant els mateixos jutges educats l’any de la picor que pensen que quan cinc porcs acorralen una dona hi ha possibilitat de dir que no. I també hauríem de tenir clar que mai un silenci ha volgut dir que sí. Que ningú ho oblidi.
