Opinió 11/02/2015

Uma

Hem actuat col·lectivament com si tinguéssim dret a exigir als nostres herois i heroïnes que conservin l'eterna joventut i al mateix temps defensin l’expressió d’una decrepitud lliure i natural

i
Albert Villaró
2 min

Ha causat una gran consternació en el món mundial una fotografia de la senyora Uma Thurman, presa en un 'photo call' i que, si no et diuen que és ella, potser no li posaries nom. Les portades dels diaris n'han anat plenes –amb l’abans i l’ara, com si fos un anunci– i ha omplert molts minuts de tertúlia frivolitzant, amb les més diverses teories sobre el que li ha pogut succeir.

Com passa en les persones que veus molt de tant en tant, sovint ens sobta el contrast entre el record visual que en tenies i la constatació, real o imaginària, que aquell no és ben bé el rostre que havies idealitzat. Per a mi, l'Uma sempre serà aquella adorable criatura adolescent que era seduïda per un lasciu John Malkovich a 'Les amistats perilloses' i també –sobretot– l’estampa deliciosament botticelliana que encarnava en una escena memorable de 'Les aventures del baró de Munchäusen', de Terry Gilliam.

Ara n'hi ha que s'exclamen dels estralls sense mesura que provoca la cirurgia estètica, i assenyalen els casos flagrants d'alguns col·legues que han estat esguerrats per especialistes sense escrúpols. D'altres apunten que tot ha estat culpa d’un maquillatge desafortunat i que no n’hi ha per tant, que amb un altre pintallavis i marcant els pòmuls hauria estat la mateixa bellesa de sempre.

És igual. Hem actuat col·lectivament com si tinguéssim dret a exigir als nostres herois i heroïnes que conservin l'eterna joventut i al mateix temps defensin l’expressió d’una decrepitud lliure i natural, com si fos un mirall de la nostra pròpia decadència, inevitable, que anem patint amb comptagotes i sense que ens n’adonem prou. I un dia, potser serem vells i no ho voldrem reconèixer. Tenim tan poca feina que ens dediquem a pentinar gats.

stats