Opinió 12/02/2016

Urbanitat, civisme i convivència

Urbs o Civitas, ciutat, parròquia o barri, està clar que el nostre ecosistema urbà pateix una degradació quan es trenquen aquestes mínimes normes de convivència i cal posar-hi remei

i
Pere Augé
5 min

Ja fa temps que amb una actitud el més constructiva possible intento evidenciar certes mancances en el joc de la convivència dins del nostre particular ecosistema urbà.

Es ben certa aquella dita que la teva llibertat acaba on comença la llibertat dels altres i malauradament encara és més cert que justament aquesta regla d’or de la convivència social és massa freqüentment vulnerada. Justament per reaccionar davant dels efectes nocius i degradants de tal fenomen ens pot resultar certament útil rescatar conceptes com “urbanitat” i “civisme”.

Urbanitat derivada del llatí “urbanitas”, lluny del concepte vell i caduc d’aquelles regles de comportament social que s’imposaven a l’escola, fa ja molts anys, és un concepte perfectament adaptable a la realitat actual, doncs justament alguns d’aquells valors bàsics d’educació i respecte per la resta de membres de la comunitat en la que convivim prenen una nova dimensió si els posem en relació amb l’entorn urbà amb el que, d’una o d'altra forma, interactuem, tant els ciutadans normals com aquells que han estat escollits per administrar els interessos de tots.

El concepte “civisme”, al igual que el d’urbanitat, és potser més actual i amb menys connotacions retrògrades, però al final l’origen etimològic llatí (Civis: ciutadà i Civitas: ciutat) ens ubica de nou en les normes mínimes de comportament social que ens permeten viure en comunitat.

“Urbs” o “Civitas”, ciutat, parròquia o barri, està clar que el nostre ecosistema urbà pateix una degradació quan es trenquen aquestes mínimes normes de convivència i cal posar-hi remei sempre que tal deficiència s’evidencia pel comportament d’uns o per la deixadesa d’altres, siguin ciutadans o autoritats.

L’esquema quedaria coix si no tinguéssim en compte que en el nostre petit món quotidià, a part de conviure-hi els ciutadans del país, hi interactuen habitualment una multitud de visitants i turismes que per un o més dies passen a ser també membres d’aquest grup de convivència improvisat en el que uns i altres hem de conviure sota el principi de respecte mutu.

Dit això i malgrat que resulta evident que estem davant de principis comunament acceptats, aquests són vulnerats molts més cops dels que seria desitjable. En tenim un primer exemple en els incomprensibles aldarulls de matinada que s’han produït al Pas de la Casa les darreres setmanes i que han provocat una reacció social davant les molèsties que el soroll a hores intempestives provocava als veïns de la zona, molts dels quals, tanmateix, havien de matinar per a anar a treballar.

Si analitzem el cas veurem que hi intervenen tots els actors abans descrits i fins i tot alguns afegits: veïns, turistes estrangers, promotors turístics (agències i hotelers), autoritat administrativa i normativa aplicable a l'efecte. Tots ells han interactuat defectuosament i l’efecte final ha estat el perjudici tant pels veïns afectats com per la imatge que com a país puguem donar tant respecte a la resta de ciutadania com a la resta del món que ens observa cada dia amb ulls crítics i expectants a través dels mitjans de comunicació. Probablement, una actuació a temps dels agents de l’autoritat i un advertiment sever als establiments promotors, hagués evitat mals majors.

Un altre exemple, ja notòriament denunciat per tots els mitjans que he tingut a l’abast, és la brutícia dels nostres carrers. Aquí els infractors actuen impunement, primer per falta de civisme, és clar, però segon, per manca d’informació preventiva per part de les autoritats administratives i també per la manca de solucions facilitadores. Els perjudicats està clar que som la resta de ciutadans que tenim dret a gaudir d’un carrers nets per on passejar sense haver de mirar al terra, i també els visitants i turistes que transiten circumstancialment pels nostres carrers i que molts cops, enlloc d’emportar-se un record agradable del seu passeig, s’acaben emportant més d’un ensurt i tot plegat en res contribueix ni a la convivència ni a la imatge que projecta el nostre país.

De fet, em tranquil·litza molt pensar que el que durant un temps vaig creure que era una actitud dels vianants que reflectia tristesa, apatia o depressió, producte del desencís per la crisi en la que estàvem sumits, amb uns rostres caiguts, mirant al terra, sense aixecar en cap moment la mirada al front, no era tant això sinó una actitud preventiva davant de la quantitat de porqueria que hi havia al terra i que s’havia de sortejar si no volíem acabar tenint “massa sort”, d’aquella que diuen que tens si trepitges segons què, ja se m’entén suposo.

Es clar, en aquest darrer cas, hi ha un factor que justifica clarament l’actitud dels infractors: la manca d’espais habilitats al efecte –parlem dels animalets de companyia- i perquè no dir-ho, la manca de vigilància i de campanyes informatives i pedagògiques per part de l’administració comunal.

En aquest sentit, imaginem-nos una ciutat on tothom aparqués els seus vehicles on pogués, infringint normes, obstaculitzant el trànsit, causant molèsties als altres veïns, i tot fos per una manca evident d’espais on aparcar. Qui seria el responsable de tal disbauxa? Els infractors, les autoritats o una mica els uns i els altres?

Està clar que cal que les autoritats comunals desenvolupin iniciatives encaminades a fer pedagogia ciutadana però també a crear les infraestructures urbanes adequades. No sóc un expert en aquests tipus d’infraestructures però he vist alguns exemples com els pipicans intel.ligents ( [https://www.youtube.com/watch?v=kUbkSgm6zEg](https://www.youtube.com/watch?v=kUbkSgm6zEg) ). També els pipicans convencionals si se’n construeixen més i s’ubiquen estratègicament poden ser una solució. Això, si ho acompanyen de campanyes informatives i d’una pedagogia permanent a la ciutadania afectada, podria comportar una millora substancial en la convivència urbana. Posar càmeres a llocs estratègics també podria ajudar a prevenir i analitzar els comportaments incívics d’alguns vianants, és clar.

Per a mi, però, a part d’aquestes solucions que proposo, potser la més innovadora i revolucionària de totes seria la creació duna “guàrdia cívica comunal”, agents clarament identificables, que complissin una doble funció: a) informar als ciutadans i també als turistes, d’aquelles normes de les que cal fer seguiment per part de tots però també informant de tot allò de bo que té el país fent-lo més proper –particularment per aquells que venen de fora i desconeixen ubicacions i singularitats del país-, b) vigilar i sancionar als prèviament advertits. En aquest cas, seria molt aconsellable un sistema de vigilància per torns, el més extensible possible en temps i espai, per a fer molt més eficaç l’acció d’aquest nou cos especial. Potser podem ser pioners en aquesta matèria i fer bo allò del 'smart country', aplicat però a un tema de realitat candent i de necessitat de solució urgent.

Al final només són idees, propostes, reflexions al voltant d’un veritable problema de convivència social que ens assetja individualment i col·lectivament, perquè més enllà del perjudici personal, hi ha la imatge que projectem com a país i que ens ha de portar prosperitat els propers anys. Crec que és arribada l’hora, doncs, que les autoritats competents facin un pas endavant i adoptin les solucions pertinents.

stats