Urnafòbia

Sóc dels que pensa i defensa que Catalunya, com qualsevol poble, ha de votar i decidir el seu futur

La democràcia viu temps convulsos. A banda i banda de l'Atlàntic això que voti tothom s'ha convertit en un malson. Als Estats Units la broma ha sortit cara. El sufragi universal ha fet president un líder políticament incorrecte que predica sense complexos el que la massa hipòcrita de qualsevol país no s'atreveix a dir públicament. A Holanda, França o Alemanya petits aprenents de Trump flirtegen amb el poder absolut gràcies a la democràcia. I al Regne Unit la voluntat majoritària –i democràtica!- de marxar d'Europa ha caigut com una gerra d'aigua freda als qui encara creuen en les bondats de la Unió. La culpa de tot plegat la tenen, ves per on, les urnes.

Vist el panorama s'entén el pànic que genera l'artefacte en qüestió en alguns països. Com a Espanya, on aquest perillós objecte ha estat declarat no grat. I no és d'estranyar, doncs els catalans fa dies que han posat la banya en preguntar-se a si mateixos si els complauria tenir bandera pròpia a les Nacions Unides. I això a Madrid ni agrada, ni s'entén, ni s'admet, ni es tolera. Tot el contrari. Es rebutja i es criminalitza. Si es tractés d'una relació de parella, equivaldria a violència de gènere. Com que es tracta de política, diguem-ne subjugació.

Sóc dels que pensa i defensa que Catalunya, com qualsevol poble, ha de votar i decidir el seu futur. El govern de Madrid hi ha de posar pit i collons. Com el Barça de l'era Laporta. Amb valors i convicció. Voluntat política i decisió. Que es voti, és clar que sí. En comptes de referèndum d'autodeterminació que li'n diguin plebiscit per la permanència. Com les mocions de confiança de tota la vida, vaja. Ben jugat, l'Estat espanyol ho té tot a favor. Una campanya electoral amable i seductora decantarà la balança cap al sí a la permanència. O sigui, victòria del si a domicili i a celebrar-ho.

Confondre la demanda del parlament català amb les vel·leïtats de quatre eixelebrats no duu enlloc. El 80% dels catalans volen votar. I maneres de fer-ho, al segle XXI, n'hi ha una col·lecció que s'escapen a qualsevol precinte o prohibició. No és tan difícil, es tracta només de posar urnes i predicar amb l'exemple les bondats de l'estat de les autonomies.