Utilitzats i culpables

No és sobrer recordar com va néixer la immersió lingüística en català a les aules de Catalunya. Va ser fa més de trenta anys, a Santa Coloma de Gramenet, davant la inquietud de molts castellanoparlants, especialment andalusos, que temien que els seus fills quedessin al marge de l’ascens social davant la possibilitat que no dominessin la llengua catalana tan bé com els catalans de més generacions. Això defineix l’essència d’aquest projecte educatiu, que busca la igualtat de condicions lingüístiques per a tots els habitants, al marge del color de la pell, del cognom i de la llengua que es parli a casa, al carrer, amb els amics i, en definitiva, en el dia a dia.

Tornem a l’actualitat. L’Institut d’estadística de Catalunya ens diu que el 2018 el català era la llengua més habitual del 36,1% de la població de Catalunya, mentre que el castellà era la del 48,6%, per bé que un 7,4% deia que les utilitza habitualment totes dues. Alhora, un estudi de la Plataforma per la llengua indica que només el 14,6% de les converses dels estudiants de secundària de zones urbanes de Catalunya a l’hora de l’esbarjo són en català i que a primària, només el 35%.

Davant d’aquesta realitat i més de trenta anys després de la implantació de la immersió lingüística, la Junta d’Andalusia interpreta un “nou repte davant l’obligada immersió de tota la població resident en determinats territoris d’acollida”. Una obligada immersió que tots sabem que és ben virtual, especialment a molts centres d’ensenyament de l’àrea metropolitana de Barcelona. Amb tot, l’executiu, que té el suport del Partit Popular, Ciutadans i Vox, té por que els adolescents andalusos que viuen a Catalunya sofreixin “un abandonament gradual de les arrels culturals”. Per això, dimarts va decidir iniciar la modificació de les bases reguladores de les subvencions a entitats andaluses per incloure-hi una línia per pal·liar els efectes de la immersió lingüística catalana.

En una època en què l’unionisme espanyol titlla de nacionalisme ranci i totalitari l’independentisme català, jo, d’entrada, em pregunto si aquest plantejament que els joves no perdin les arrels andaluses no és nacionalisme i si aquesta ingerència en les polítiques d’un altre territori no és totalitarisme. A més, em preocupa que la junta parli de “pal·liar els problemes” que suposa, al seu parer, la immersió lingüística. Les dades ja ens diuen que la immersió no perjudica el castellà, que segueix hegemònic. Aleshores, aprendre l’idioma propi del territori on es viu i on probablement s’ha nascut és un problema?

Per acabar, què passaria si el govern català anunciés subvencions perquè els fills de catalans que viuen a Espanya aprenguessin català? I si fessin el mateix els governs valencià, balear i andorrà? Segur que els qualificatius pejoratius i la pluja de declaracions atacant el nacionalisme català causarien un bon terrabastall.

Sigui com sigui, fa anys que el govern andalús subvenciona les entitats que difonen la cultura regional arreu del món. També disposa d’una xarxa extensa de dinou oficines de promoció de negocis a l’estranger com les de la Generalitat de Catalunya, que en té dotze, i divuit serveis de suport a empreses. I ningú en fa escarafalls. Amb tot, aquesta maniobra, al cap i a la fi, des del meu punt de vista, busca guarnir electoralment un augment d’aquesta partida pressupostària; buscar brega amb una mesura de poc calat però amb moltes ganes d’aixecar polseguera i culpabilitzar de nou i gratuïtament els catalans per ser catalans i per voler seguir sent catalans.

Mentrestant, Pedro Ignacio Altamirano, president del Partit nacionalista andalús i fundador de l’Assemblea nacional andalusa, ha ofert les seus i locals de la seva formació a les entitats interessades perquè els andalusos que ho desitgin puguin aprendre català i altres idiomes de la península. I a través del seu compte de Twitter, denuncia la utilització d’infants i joves per generar enfrontament polític entre Catalunya i Espanya.