Vaga

Convindreu amb mi que si hi ha alguna vaga que hagués obtingut un suport social majoritari, aquesta sens dubte hagués estat la que s'hagués pogut fer el dia 8 de març. Una vaga que es va fer en moltes ciutats del món i que tenia com a objectiu denunciar l'escletxa salarial, la feminització de la pobresa, el fet que les feines més mal regulades i remunerades recaiguin en les dones i la doble jornada laboral que moltes es troben obligades a fer entre les tasques de casa i les de fora. Totes aquestes situacions es donen a Andorra. Aleshores, per què no va haver-hi vaga feminista al nostre país? Per què un any més ens vam limitar a fer el que fem cada 8 de març? Manifestos, escrits, entrevistes, recordar la història de les dones lluitadores, una concentració a primera hora de la tarda, una foto davant del Govern, enumerar els avenços que hem obtingut i els que encara ens falten per assolir, promeses polítiques... denúncies que ja fem cada any i cada dia que passa, però que mai troben el moment per la solució. Que era difícil organitzar-la? Segur. Que era complicat coordinar-se? També. Que hagués requerit un gran esforç pedagògic en un país com el nostre fins i tot entre les potencials vaguistes? No ho dubto. Que no hi ha cultura de vaga en el nostre país? Amb més raó que mai propiciar-la començant per aquelles lluites que són compartides per un ampli espectre de la societat. La de les feministes s'ho val, des de les caixeres en grans superfícies, fins a les treballadores domèstiques, passant per les professionals liberals o les que tenen cura de malalts... Tot el respecte cap a elles i amb voluntat de construir voluntats compartides, però sovint les voluntats han d'anar acompanyades de sacsejades que facin trontollar el patriarcat en què estem instal·lats. Entre totes, tot.