“Vagi a Roma i pregunti”

Si alguna cosa han de fer els representants del poble és treballar a llarg termini preveient els diferents escenaris que es puguin produir

Confirmat que el més interessant del setè debat d'orientació política que fa Toni Martí serà avui dimarts en el torn de rèpliques i contrarèpliques dels grups parlamentaris i, per tant, sense gairebé res a opinar sobre les tres hores de balanç de les seves dues legislatures, m'atreveixo a dir que en el periodisme polític una de les millors coses que es va produir ahir dilluns va ser la publicació de l'entrevista a Ladislau Baró a l'Ara.ad. El que més m'agrada de les entrevistes polítiques és analitzar com s'usen les paraules i com en les respostes fan les construccions de les frases. El llenguatge no deixa de ser un joc i aquest pot ser divertit o a vegades ens pot comprometre.

Però deia que l'entrevista era interessant per diverses raons. Primer perquè el veterà polític sempre es fa escoltar (llegir en aquest cas), agradi o no el que digui, s'hi estigui d'acord o en contra. I segon, perquè l'entrevista ens deixa algunes reflexions interessants, de les quals em quedo amb la del coprincipat. Començant pel titular: “És millor una república que un coprincipat alternatiu, però jo aposto pel sistema actual”, en el qual Baró entra al detall sobre quina creu que ha de ser l'arquitectura de l'estat en cas que perdem el coprincipat.

En la resposta a les preguntes plantejades pel periodista insistint sobre el tema, Baró s'hagués pogut quedar en la neutralitat de dir "no contemplo la possibilitat que el coprincipat s'acabi", cosa que ja no hagués donat peu al titular i sí en canvi hagués donat opció a considerar una cosa més important, des del punt de vista dels qui pensen com ell, i és que hagués reforçat encara més la institució del coprincipat no donant veracitat a la seva possible desaparició. No vull dir amb això que el veterà parlamentari pensi que això s'acaba, però de les seves paraules sí que s'obre la porta a que se'n debati i se'n parli. I això és bo, perquè si alguna cosa han de fer els representants del poble és treballar a llarg termini preveient els diferents escenaris que es puguin produir.

De fet, el juny del 2015, Òscar Ribas ja va alertar de la fi del coprincipat, que es produiria de forma tranquil·la i ordenada perquè la mitra s'acabaria retirant de les funcions de cap d'Estat. I en aquell polèmic article publicat al Diari d'Andorra, Ribas ja ens emplaçava a fer un debat seriós sobre el canvi al front de les institucions del país. Ens deia que ho havíem de fer amb sentit d'Estat i amb imaginació a molt llarg termini, i ens demanava si hi estàvem preparats.

"De moment la feina més gran que es pot fer és intentar explicar bé als ciutadans la utilitat i la raó de ser del coprincipat", diu Ladislau Baró en l'entrevista. Hi estic d'acord. Però fem-ho amb perspectiva de futur. És a dir, no ens quedem només en el context actual, o en l'anàlisi històrica de la institució i el reconeixement que li hem de retre, sinó que en un debat serè i intel·ligent, reconeixent-nos ja en un nou estatus en les relacions internacionals, afrontar si podem assumir la llibertat per legislar sobre determinats temes que poden fer incompatible un cap d'Estat bisbe. Almenys debatre-ho, sense necessitat d'anar a Roma i preguntar-ho.