No he coincidit mai amb Carles Capdevila. Vaig assumir la direcció d’aquest diari quatre mesos després que ell abandonàs, forçat per la malaltia, la primera línia del projecte. I la vaig assumir perquè des del primer dia de la seva existència em va semblar que s’ho pagava creure-hi, que havia de ser un revulsiu a la decadència sostinguda de la premsa escrita, en general, i un retorn a l’objectiu del periodisme que més m’atreu: el servei a la societat per tal de millorar-la. I és aquí on periodisme i educació coincideixen absolutament, tal com ha manifestat en Carles amb reiterada passió. Per això, perquè les compartesc, faig meves les seves dèries i m’hi sent compromès seguidor. Amb certa freqüència torn al vídeo del seu comiat a la redacció de Barcelona, un manifest a cor obert d’estima a l’ARA, en particular, i al periodisme, en general. Com ell, vull continuar fent aquest diari perquè ningú m’ha dit (de manera convincent) que era impossible, perquè treball envoltat d’una redacció que s’estima més ser ingènua que cínica, que sap que fa un diari collonut i que se sent orgullosa de ser de l’ARA Balears. Sabem, com ell, que cada dia cal defensar la independència i convèncer els lectors que han de pagar-la si volen tenir el diari al servei dels seus interessos. Em conformaria que, en acabar la meva tasca, qualcú coincidís a dir que no he estat prou fill de puta per ser director. Llavors, recordaré en Carles i riuré pensant que, com ell, hi hauré arribat perquè cada vegada que les forces fallen, i fallen molt, s’ho paga seguir per demostrar que és possible fer-ho d’una altra manera i frustrar aquells que amb el seu poder sovint, massa sovint, ho volen impedir.
