Vallcorba

En resta el catàleg, l'herència dels editors, uns llibres tan ben editats que haurien de ser contemplats com a exemple per a la resta d'editorials

No vaig tenir l'oportunitat de tractar l'editor Jaume Vallcorba, que es va morir encara jove la setmana passada. Havia anat d'oient a alguna de les seves classes, de quan donava l'assignatura de literatures romàniques a la Universitat de Barcelona. Eren un prodigi d'amenitat i erudició. En recordo una d'especialment brillant sobre el paper dels joglars en la transmissió de la poesia trobadoresca.

Uns quants anys més tard el vaig poder saludar en una heterodoxa taula rodona sobre literatura que es va fer a Palau de Cerdanya. Vallcorba, de vint-i-un botó, hi era en qualitat de xòfer del Quim Monzó. Feien una estranya parella, on es percebia aquella estranya relació que es forja entre l'editor i l'autor, una simbiosi que, si arrela, pot arribar a ser indestructible.

Ara s'ha mort. En resta el catàleg, l'herència dels editors, uns llibres tan ben editats que haurien de ser contemplats com a exemple per a la resta d'editorials, ara que sembla que amb un ordinador i un programet pots fer d'èmul contemporani de Gutenberg. I en queda també l'eco de la música que va escollir per al funeral. Bachià empedreït, en comptes d'haver escollit el fúnebre Actus Tragicus per a l'inici de la cerimònia va triar l'inici de la cantata BWV 51, un fenomenal 'tour de force' entre una soprano i una trompeta. Una música insuportablement viva per a un trist final.