Venjança i justícia

“Viure bé és la millor venjança”, va escriure el poeta i teòleg anglès George Herbert a principi del segle XVII. És una gran frase, però falsa. La millor forma de venjança és la que varen posar en pràctica els coneguts com a Ritchie Boys, el grup format per prop de dos mil joves jueus alemanys que hagueren d’abandonar el seu país natal per culpa del nazisme, es refugiaren als EUA, amb l’entrada dels EUA en guerra varen ser entrenats (al camp Ritchie, d’aquí ve el nom) per l’exèrcit nord-americà en tasques d’intel·ligència i d’interrogatoris a presoners i, finalment, varen prendre part en l’alliberament d’Europa, des de Normandia fins a Berlín, passant per les Ardenes.

L’historiador Bruce Henderson en conta la història a l’interessant 'Hijos y soldados. La extraordinaria historia de los Ritchie Boys, los judíos que regresaron para luchar contra Hitler' (Editorial Crítica). No és una història feliç. Per molt que a la fi aquells al·lots jueus varen poder retornar al seu país natal i contribuir a fer caure el règim que els n’havia expulsat, i això encara només aquells que no moriren en combat, el seu periple va ser dolorós i tràgic. Primer perquè, quan fugiren d’Alemanya, varen deixar enrere les seves famílies –pares acomiadant els seus fills adolescents enmig d’una boira d’amenaça, pors i incertesa: només de pensar-hi se't romp el cor. Després, perquè durant els primers temps als EUA, la vida no va ser fàcil: a les complicacions per adaptar-se i aprendre a viure al país d’acollida, s’hi afegia la dificultat creixent (el neguit és una forma d’horror) per obtenir notícies sobre els seus familiars. I, també, perquè el retorn a Alemanya va ser victoriós, però de cap de les maneres no va ser triomfal, ni tampoc alegre. Com podria haver-ho estat, si el panorama era desolador: la veritat inassumible però espantosament real dels camps d’extermini; els paisatges de la infantesa, arrasats; la majoria de familiars, morts o desapareguts... La història dels valerosos i nobles Ricthie Boys deixa clar que venjar-se no basta, però que la venjança, de vegades, és justa i necessària.