OPINIÓ

Veritats que són mentida

“Avui el capità no s’ha emborratxat” diuen que va anotar al quadern de bitàcola un primer oficial espavilat que va voler donar a entendre, sense dir cap mentida, que el seu superior s’engatava habitualment. En realitat no era cert: el capità no s’havia engatat mai; ni aquell dia ni cap altre, però tothom va entendre exactament el contrari.

Vist així, és fàcil comprendre que el relat de la realitat no és mai neutre ni neutral, i que es pot arribar a falsejar la percepció dels fets sense necessitat de mentir. Sense haver d’afrontar, per tant, judicis o demandes per falsedat. Sense haver de rectificar o disculpar-se, ni veure’s tan sols obligat a un acurat examen de consciència.

No, no cal mentir. Basta col·locar bé la lupa: seleccionar una determinada informació, i no d’altres, que quedaran al tinter; vestir les portades i els titulars de la connotació adequada; magnificar diversos aspectes i oblidar-ne d’altres; repetir el missatge amb el ritme adient; carregar emocionalment les tintes; seleccionar encertadament la maquetació –col·locació i tipografia–; embolicar-ho tot amb dades parcials i declaracions subjectives i... Voilà! La recepta perfecta: una mentida feta de veritats descontextualitzades i amplificades, retallades i repetides. La mentida ideal. I sense embrutar-se les mans.

Una fórmula evolucionada i postmoderna que faria empal·lidir el narcisista Göebbels, reduït ara a ingenu aprenent de 'màrqueting social': “Una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat”. A veure, Joseph, per què mentir si la veritat ben modelada i modulada ens pot fer el mateix servei?

És un bon tema sobre el qual reflexionar, per exemple, en la qüestió veneçolana –passaria Aràbia Saudita la prova de la lupa? No, però Trump no s’hi arriscarà–; o en el tema de la criminalització del lloguer turístic –es veu que els hotelers ni gentrifiquen ni saturen ni molesten els veïnats–; o, és massa clar, en la gestació, gestió i indigestió del cas Contractes.

El sobreseïment del (no)cas per part del jutge instructor –contra el qual no ha presentat recurs cap de les acusacions personades– representa sens dubte un enorme alleujament personal i professional per a les persones injustament acusades en el seu moment, però deixa un gust massa agre. Realment era necessari tot això? Ha servit de res? S’ha enfortit el país, l’aparell democràtic, el servei públic i la justícia? Reforça això la nostra confiança en la pràctica política? Parlarem qualque dia de l’honestedat informativa? Qualsevol podrà organitzar un altre daltabaix semblant en qualsevol moment? Tornaran a reaccionar histèricament els partits oferint en sacrifici les seves millors peces?

'Cui bono'? Qui hi guanya amb tot això? Hi ha massa contradiccions latents. Volem que l’administració contracti els millors per desenvolupar les tasques amb el màxim d’eficàcia, però prioritzam les qüestions d’imatge, l’aparença i la galeria; ens agradaria que la tramitació administrativa fos àgil i eficaç, però exigim concursos, tramitacions i concurrències fins i tot allà on legalment no fan falta; insistim en l’estricte compliment de la llei, però som amb els nostres més exigents que la mateixa llei; volem que només els millors es dediquin al noble exercici de la política, però els escalivam i acabam afavorint que se n’encarreguin els mediocres; volem governs progressistes, però els aplicam un plus de puresa inassumible i injustificat –d’estètica, parlen ara–; volem tenir la raó, però hem abandonat la racionalitat.

I, sobretot, la gran pregunta: N’hem après alguna cosa? Per desgràcia, segur que la majoria ha entès que és millor no ficar-se en política, perquè sempre en surts escaldat, fins i tot quan es demostra la falta de fonament d’una acusació. Perquè, siguem sincers, hi pot haver reparació?

Conten que un dia una gran xafardera de Roma va anar a confessar a Sant Felip Neri les seves reiterades calúmnies. Ell li va demanar que plomàs una gallina, que escampàs totes les plomes pels carrers de Roma i que després tornàs a parlar amb ell. Ella, estranyada, ho va fer. Després, en la seva segona trobada, el sant florentí demanà a la dona que anàs per la ciutat fins que aconseguís arreplegar totes les plomes que havia escampat. Ella protestà i va dir que allò era impossible. Exacte, impossible. No sé si ens hem entès.