‘Vestides per a un ball a la neu’ de Monika Zgustova

2 min

Monika Zgustova ens presenta dones que van viure privades de llibertat durant molt de temps. Recordem, una vegada més, les paraules dels testimonis que ens va fer arribar la premi Nobel Svetlana Aleksievitx:

…“Quan la vida, la vida ras i curt, esdevé literatura” (‘Temps de segona mà’, pàg. 427).

Coneixem la noia que escoltava Mendelssohn als camps de treball i que a la seva vellesa sap protegir-se de la lletjor que l’envolta amb testos de geranis.

També l’altra que introdueix la literatura a la seva conversa, que cita Gogol, Blok, Akmàtova, Beli, Mandelstam, Tsetàieva i Gumiliov i que viu els insults a la intel·ligència del dogmatisme.

“La majoria de la gent, fins i tot els joves, creien que Stalin va donar una dimensió a les seves petites vides. Però molts d’altres, fills de pares represaliats, érem molt crítics amb ell” (pàg. 98).

Ens ho diu Ela, a qui varen educar “perquè estigués sempre disposada a sacrificar-se pel bé comú”.

A gairebé totes aquestes noies les va salvar la bellesa; encara tenen desats com a tresors quaderns amb els quals es van protegir de la brutalitat com si fossin escuts.

Trobem una dona culpable d’haver estimat un americà i que va compartir captiveri amb “la nostra Greta Garbo”. També Natalia, supervivent de reclusió a diferents hospitals psiquiàtrics, l’activista sempre disposada que va inspirar Joan Báez.

Janine, la polonesa, ens regala bons records de persones que varen passar per la seva vida, ens parla de la seva formació –“l’escola”– al desert de l’Uzbekistan.

Amb Irina assistim a la gènesi del Dr. Givago.

Gàlia va néixer al camp de treball de Kotlas; la seva mare va ser privada de llibertat per raons ideològiques. Malgrat tot, ens diu que “... la vida al Gulag era una experiència rica”. Més endavant va viure la reclusió sense tàpies ni filferros: tot el territori era un espai d’internament.

Monika Zgustova sap escoltar. En sap tant que ens porta a compartir la intimitat de les dones a qui ha visitat; ens duu a reviure moments a les cuines dels apartaments que ara ocupen; compartim les tasses de té, admirem la bellesa de la porcellana, les parets atapeïdes de llibres o tristament nues perquè els fills ho han considerat oportú. Res no fa defallir aquestes dones; les vivències, els poemes, les melodies, els esguards dels estimats… amb tot plegat saben trobar la plenitud i ens transmeten una lliçó. Haver accedit a la seva intimitat és un privilegi que ens compromet.