Violència al futbol

Com a jugador de futbol he vist com saltaven galifardeus al camp amb intencions ben poc amistoses, he fugit de terrenys de joc perseguit per un grup de brètols, he estat tancat hores en un vestidor esperant l’arribada de la policia mentre una colla d’energúmens muntava guàrdia a fora amb pals. Com a periodista he estat amenaçat i he patit intents d’agressió per part de grups ultres. Especialment intensos, i perillosos, van ser els meus contactes amb els Boixos Nois i amb les Brigadas Blanquiazules.

La relació del futbol amb els successos no és nova perquè vaig deixar de ser futbolista el 1978 i de fer cròniques de partits el 1995. Actualment, cada cap de setmana hi ha unes 50 agressions de pares o de jugadors als camps de futbol catalans i que queden recollides per l’àrbitre a l’acta del partit. L’únic que ha canviat dels temps en què jugava al futbol o feia de periodista esportiu és que ara per cada pare o per cada jugador impresentable i agressiu hi ha un mòbil o una càmera d’Andorra Televisió o d’una altra cadena per enregistrar-lo i un canal per difondre-ho.

Són fets de diferent gravetat però la seva simultaneïtat i la seva repetició, com ens va ensenyar el psicòleg i psiquiatre Carl Jung, indiquen una greu pertorbació en l’entorn del futbol. El passat cap de setmana, sense anar més lluny, hi va haver batussa durant el partit de juvenils entre l’Andorra i el Prat a la Borda Mateu. Tot i el procés evolutiu de la nostra espècie encara hi ha massa comportaments primitius.

És de suposar que, després de les agressions, els seus protagonistes es colpegen el pit com King Kong o com un altre goril·la. De fet, els grups ultres s’ataquen com animals, preparen emboscades i sempre hi ha un homínid que dona les ordres d’atac i de replegament i que marca els objectius de les ampolles, els bats de beisbol i de les cadires voladores.

El problema de forma és que la violència al futbol es combat amb repulsa, incredulitat, promeses d’intervenció, bones intencions, paraules, mesures immediates i emfàtics compromisos d’acció federativa i política. Però el de fons és la tolerància. La permissivitat amb els ultres perquè creen ambient i animen l’equip; la justificació dels crits racistes, el masclisme i els insults homòfobs. No hi ha voluntat de tallar d’arrel els atemptats a la integritat del futbol.

Cal revisar el reglament i, sobretot, l’escala de sancions. No n’hi ha prou amb campanyes de sensibilització, en què els jugadors es donin la mà abans de començar el partit i amb mostrar pancartes de ‘prou violència’ o de ‘joc net’. I s’ha de deixar de mirar cap un altre costat i de fer veure que ens escandalitzem com el capità de policia francès Louis Renault quan descobreix que en el cafè de Ricky a ‘Casablanca’ es juga. Els casos de violència al futbol comencen a ser tan nombrosos com nocius.