“Dídimos”, va dir. Volia dir “cojones”, però va dir “dídimos”. Per referir-se a la decisió de l’Audiència territorial de Schweslig Hostein, que considerava “inadmissible” el delicte de rebel·lió pel qual Puigdemont és processat a Espanya, Federico J. Losantos hauria pogut dir “testículos”, “testes”, “pelotas”, “huevos”, “cataplines”, “turmas”, “cocos”, “bolas”... però va dir “dídimos”. Una elecció exquisida, don Federico. Del grec ‘bessó’, de sonora remembrança bíblica.
És sorprenent, tanmateix, que el florit locutor necessitàs un eufemisme per camuflar un mot que considerava ofensiu i, en canvi, no li tremolàs la veu per demanar a la mateixa frase l’acció directa sobre un Ländern alemany –“estallar cervecerías”– i l’assetjament explícit als 200.000 residents alemanys de Balears. Té una explicació: el poder de les paraules i la seva supremacia per damunt de la realitat que suposadament designen.
Les paraules són extraordinàries. Signifiquen, dignifiquen, oculten, il·luminen... Són armes de seducció, d’exclusió, de manipulació... Instruments d’opressió o de llibertat. Estimau-les follament, però desconfiau del seu sentit literal.
Obrint un diari a l’atzar, la retòrica ens il·lumina. Quan el president del GOB, per exemple, diu que l’esquerra col·labora amb “la colonització i l’espoli de Mallorca” està utilitzant una metàfora. I si la portaveu de l’entitat diu que “els creuers maten les ciutats”, està fent servir una prosopopeia. En tots dos casos, a més, hi concorre la hipèrbole i ningú espera que el creuer sigui processat per homicidi o l’esquerra, encausada per lesa humanitat.
Si Terraferida diu que “Mallorca és la tomba del turisme”, és una (desconcertant) metonímia, que semblaria més lògica enunciada al revés, però les llicències poètiques ja ho tenen, això. I si deim que la política lingüística espanyola és un genocidi, som davant una sinècdoque desaforada, d’aquelles que devaluen el crim i desprestigien la font. Mentre que comparar les parelles Hitler-Companys i Merkel-Puigdemont és fer un paral·lelisme (no gaire afortunat, per cert).
Més complicat és quan uns anomenen “colpistes, sediciosos i terroristes” els que altres consideren “presos polítics”, amb tota la connotació semàntica, política i jurídica del terme. O quan el bàndol que ha perpetrat la Constitució i l’Estatut a través del 155 anomena “cop d’estat” a les sessions parlamentàries del 6 i 8 de setembre.
Uns parlen de la “batasunització” de la societat catalana; altres, de l’”albanització” de la justícia espanyola. Sovint trobam els prudents, “covards”; i els covards, “traïdors”. Però de vegades “traïdor” és simplement el que no pensa exactament com nosaltres, sigui prudent o no. Què hi farem! És la recursivitat semàntica de les paraules, que no té límit... però que n’hauria de tenir.
El límit hauria de ser no usar les paraules per castigar penalment la dissidència i no atribuir delictes imaginaris als adversaris polítics. El límit hauria de ser no inventar-se què significa la paraula “violència” per poder acusar de rebel·lió i empresonar durant 30 anys els empipadors polítics catalans. El límit hauria de ser el respecte a la lletra i l’esperit de la llei i no cercar enrevessades interpretacions lèxiques per justificar l’autoritarisme i l’arbitrarietat. Un límit que ha traspassat impúdicament el jutge Llarena.
Són molts, però, els esforçats lexicòlegs amateur que han corregut a donar suport a la creativa interpretació que fa el jutge de la paraula “violència”. Com Carlos Herrera: “El vertedero inacabable que es TV3 también es violencia”; o Antonio Papell, que denuncia la irresponsabilitat dels Mossos que, amb el seu capteniment, obligaren les pobres forces de seguretat de l’estat a “utilitzar una fuerza desproporcionada”; o Joaquim Coll, en ‘El Periódico’, que assenyala com a fet clarament violent que la gent pengi una bandera independentista al balcó; o Francisco Sosa Wagner, catedràtic de Dret Administratiu: “Si algo ha habido en los últimos tiempos en Cataluña ha sido violencia”; o el ciutadà Joan Mesquida: “El Parlament catalán declaró lo mismo que quería aconseguir ETA a través de las armas”. No cal seguir, no?
Em venen al cap les accions setmanals d’insurrecció pacífica dels habitants de la petita vila palestina de Bil’in, adjacent al mur de Cisjordània, catalogades pel govern israelià de “terrorisme no violent” (sic). Stéphane Hessel, ‘indignat’, ho denunciava: “Deu resultar molt molesta l’eficàcia de la no-violència per suscitar el suport, la comprensió i la complicitat de tots aquells que en el món són enemics de l’opressió”.
Aquest dilluns comencen al Suprem les declaracions dels 25 processats pels delictes maquinats per Llarena. Sobretot demanaria, al jutge i als seus “assessors lingüístics”, que aquesta setmana no llegesquin Apollinaire –“Comme la vie est lente. Et comme l’esperance est violente...”. És que no voldria veure empresonada també l’esperança.
