Vull acomiadar-te

Aquesta setmana ha fet 67 anys, però en fa més de cinc que ja no és aquí. Només en cos, sense ànima

Sona una música que no sabia que existia. Mai l'havia escoltada. Mai li hagués agradat. N'hagués fet sonar una altra. De les que li agradaven. De les que li feien aparèixer aquell somriure que ens enganxava a tots. Era inevitable. Som en una capella de tanatori. D'aquelles que odiava. D'aquelles que odiava perquè no creia en una religió adoctrinant. Lliurepensadora com poques, hagués anat a tots els funerals que malauradament li haguessin tocat. Esperant-se fora. Respectuosa amb els seus principis i la voluntat de la persona acomiadada. Hagués abraçat a totes i cadascuna de les persones que patien el dol. Mai, però, hagués volgut veure's en una capella.

Parla un mossèn catòlic. No devem poder escapar del pes de la història familiar. Un mossèn que no la va conèixer en cap de les dues vides que va viure explica com era. Ni la vital ni la posterior. Ni la seva ni la de l'altra persona que va ocupar el seu cos i ment després de l'aparició de l'Alzheimer. Mai hagués volgut que l'acomiadéssim cristianament. Hagués preferit una cerimònia sense cap altre signe religiós que el de les persones que estimava. Al so de la banda sonora de la seva vida i el motor que la feia moure. Hagués sigut la protagonista en tot moment, com hauria de ser. Present en els records. Dominant les anècdotes i oferint-nos per penúltima vegada el plaer de somriure en la seva memòria.

Aquesta setmana ha fet 67 anys, però en fa més de cinc que ja no és aquí. Només en cos, sense ànima. Fa un any encara parlava, sense sentit pels altres. Segurament per ella sí. No hem sabut aprendre el seu nou llenguatge. Ara ja només dispara a bategades i com armes llancívoles por afilades paraules inintel·ligibles que ja no ens esforcem a desxifrar. És una imatge del que va ser. Un reflex de qui va criar-nos a esquenes dels pares. Qui ens parlava de tot amb una naturalesa que la feia sàvia. Ens feia creure que no hi havia límits mentre ens regalava un subconscient i una maduresa que ens segueixen regint diàriament. Seguim resolent problemes que gràcies a ella podem reconèixer. Ho fem amb idees bàsiques. Tan simples com efectives. Idees que apareixen després de preguntar-nos que hagués pensat ella.

No vull imaginar-me el comiat que tindrà. Totes les opcions que em plantejo no li fan justícia. No podrem ser mai tan jovials com ella. No podrem ni aproximar-nos a dir-li adéu de la manera que es mereix. El que sí que sé és que, sempre des del meu insignificant i humil punt de vista, l'haguéssim hagut d'acomiadar fa temps. Un any després em segueix martiritzant no poder-la deixar marxar. Tranquil·lament i amb un gran somriure. Com era ella.

Etiquetes