PeriodistaCom que en el fons som un infantó insegur, durant bona part de la meva vida m'he comportat com un idiota presumptuós i petulant. M'agrada pensar que amb el temps la cosa s'ha moderat, però de vegades encara em vessa l'arrogància. Treure's certs tics és complicat: alguns encara cercam instintivament el paquet i el foguer de tant en tant, tot i que fa anys que no fumam.
I l'arbre pel qual més he fregat les meves gastades gònades, marcant territori, és la música, que com sabran és un camp bastant fecund per als acomplexats amb necessitat de validació social.
Però darrerament he estat fent una llista de reproducció per al meu fill. Fora bromes, tot cançons memorables. Les MEVES cançons memorables. Tot el que pens que ha de conèixer. Si algun dia no hi som, està més o manco tot allà, els fonaments essencials: a partir d'aquí ja pots volar sol, fill meu.
I fer-la també m'ha servit per reconciliar-me amb algunes cançons i artistes als quals he tengut, durant anys, una mania afuada, com The Doors (per raons òbvies: els fans de The Doors eren uns dels espècimens humans més deplorables que et podies creuar quan jo era jovenet... Val Kilmer va fer molt de mal) o Pink Floyd, perquè representaven una manera d'entendre la "música de qualitat" que em semblava, i encara em sembla en part, bastant casposa, vetusta i pedant.
Però m'he reconciliat amb ells i, de passada, amb Wish you were here, que durant anys ha estat un dels disparadors habituals del meu esnobisme, cada cop que escoltava Wish you were here tocada a bodes o sonava a casa d'alguns amics i les parelles aprofitaven per fer-se amoretes, i jo sentia una necessitat incontrolable d'explicar que Wish you were here no era una cançó d'amor; que, de fet, Wish you were here era tot el contrari a una cançó d'amor i bastava escoltar-ne la lletra; els explicava, amb el mateix to un poc malèvol que empra un nin petit per explicar a un company de classe que els Reis són els pares, que Wish you were here l'havia escrita Roger Waters i que parlava, en realitat, de la seva relació amb l'anterior líder del grup, Syd Barrett, que el Wish you were here del títol no és tant una expressió d'enyorança com, més bé, de "a veure com t'aniria a tu si estiguessis en el meu lloc".
Sempre he estat un poc Grinch: per això ningú ve a les meves festes.
El cas és que em feia una ràbia incontenible que la gent malinterpretàs aquella cançó –n'hi ha moltes més; un dia, amb unes birres, us en faig un resum–, però amb el temps he començat a veure les coses sota una llum un poc diferent i és la següent:
Potser la genialitat de Wish you were here és precisament aquesta, que un tema escrit inspirat per una relació passivoagressiva pugui funcionar també com a cançó d'amor (encara que el tema de la lletra continuaria desafinant). Potser allò que fa les obres d'art una cosa especial i les destaca del pur entreteniment és precisament que la seva interpretació no és A o B, no és blanc o negre, sinó que pot ser, fins i tot, alhora, una cosa i la contrària, i que està bé així, que jo volia fer un himne anti-bel·licista però que si a tu et sembla un cant patriòtic tampoc ens posarem a discutir. Aquesta és la matèria, de fet, de moltes grans obres: l'ambivalència, l'ambigüitat, el camp obert a la interpretació que t'obliga a posar-hi de la teva part, a decidir qui ets i què vols i com hi caps. Supòs que, de fet, aquestes són les úniques cançons, llibres i pel·lícules que de veres importen.
En definitiva, que quan et passes el dia sospitant que tot el món és idiota, és probable que l'únic idiota siguis tu. I que jo també wish you were here, signifiqui el que signifiqui per a vosaltres.
