Opinió 21/02/2019

Xibòlet

Ara miro el telèfon amb aprensió, esperant (debades) que soni i que una veu em demani el que sigui

i
Albert Villaró
1 min

Reconec que abans, quan era jove i eixelebrat, no m’agradaven les enquestes. Si mai me’n feien una (i em deixava, cosa que no era habitual), declarava just l’inrevés del que pensava. Contaminat per una lògica simplista, creia que, si mai arribava el moment que la ciència demoscòpica fos tan exacta que pogués reproduir amb precisió el pensament de la societat, ja no caldria votar més. Com que estic en contacte diari amb els amics i col·legues del CRES i veig com prenen el pols a la societat andorrana amb rigor i professionalitat, la meva posició –que semblava inamovible– s’ha modificat. Ara miro el telèfon amb aprensió, esperant (debades) que soni i que una veu em demani el que sigui. Hàbits alimentaris, tendències polítiques, consum cultural. El que sigui, que respondré amb la màxima educació i implicació.

Cert és que hi ha de tot, i pirates desaprensius que es fan passar per enquestadors de la nostra venerable institució de recerca. Per evitar-ho, proposo que s’apliqui aquell mètode que tan bé va funcionar als habitants de Galaad per identificar els enemics efraïmites, a l’antiga Palestina, segons el cèlebre relat del llibre de Jutges (12, 4): "Ets d'Efraïm? Si contestava que no, li demanaven que digués ‘xibòlet’, però ell deia ‘sibòlet’, perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l'agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà". Naturalment, no s’hauria de degollar a ningú, que al Vell Testament eren massa expeditius. Ara només ens hem de posar d’acord sobre quin és el nostre xibòlet, la paraula màgica que serveixi per destriar el gra de la palla. I no serà fàcil.

stats