Sé que una columna amb ínfules de passar a la posteritat, com és la meva, el primer tema que hauria de tractar avui és el recompte de manifestants del #TourDeForce que els partits independentistes convocaren fa un parell de dies a Brussel·les i que ha estat l’alegria –amb ironia i sense– de molta de gent aquest pont. Però aquests debats eterns sobre quanta de gent cap a una rajola cansen i hom ha arribat a la conclusió que, com el tassó mig ple o mig buit de la metàfora eterna, dependrà del diari que llegeixis. Tot i que les fotos canten i hem de lloar una vegada més la capacitat d’organització catalana i, sobretot, les ganes de fer entendre al món que les seves reivindicacions no són dèria d’un dia sinó el clam d’un poble que s’ha cansat d’haver de mirar cap a un altre costat.
Aquesta setmana he estat de vacances i he anat a fer una volteta per Girona i com na Neus Perelló, la protagonista de 'Mai neva a Ciutat' –la gran estrena de ficció d’IB3 d’aquest final de temporada–, he patit una mena de xoc cultural doblement invers. Na Neus torna del Londres més cosmopolita i descobreix que la ciutat que ella va deixar ja no existeix i lluita per mirar d’adaptar-s’hi. Jo vaig partir d’una ciutat de províncies –Palma– a una altra –Girona– i vaig quedar astorat de la diferència abissal que hi ha a l’hora de tractar les nostres essències. Mentre aquí encara atiam el foc de si català o mallorquí i tothom acaba escrivint la seva agenda en castellà, a Girona demostren què és poder viure en la teva llengua sense més estridències. A cada bar, a cada botiga, a cada racó on m’he dirigit en la llengua de Lluís Llach –per citar un gironí il·lustre– m’hi han respost fos quin fos l’origen del meu interlocutor i el món no ha deixat de girar en cap moment –digui el que digui Arrimadas.
L’humorista Dani Mateo ha tengut molt d’èxit aquests dies amb una piulada on deia que si miraves les notícies de TVE i de La Sexta semblava que parlaven de països diferents. I té tota la raó. I si ampliàssim l’espectre i féssim una volta per Catalunya ens temeríem que l’ambient prebèl·lic que alguns diaris i teles s’entesten a descriure no existeix. És cert que no podies fer una passa sense una pancarta reclamant democràcia, llibertat per als Jordis 'et altri', ‘volem votar’ o llaços grocs per sobre de les seves possibilitats, però tot açò viscut des de la perspectiva d’un poble que s’ha cansat de calar el cap. Xafarder com som, he parat l’orella a totes les converses que he pogut –per cert, si hi anau, no deixeu de visitar Le Bistro o la Crêperie Bretonne– i un altre món és possible, àdhuc desitjable. Hi ha qui diu que el nacionalisme –el gran dimoni cucarell d’aquest nou segle– es guareix a força de viatjar. I potser té raó si hom entén l’afirmació individual com una cosa negativa. Però de vegades viatjant i tornant a casa, com na Neus de 'Mai neva', és quan descobreixes que, si a altres bandes ha estat possible, encara queda un racó per a l’esperança.
D’altra banda, com us deia al principi, aquest no era el tema que volia tractar avui. Si hagués volgut començar en clau local amb un assumpte potent, la notícia que ha marcat l’agenda de la setmana del nostre aimat arxipèlag és que, a la fi, ja sabem el repartiment de l’'Adoració dels Reis'. Bernat Pujol, l’'alma mater' d’aquesta performança, ha aconseguit un altre any allò que semblava impossible: multiplicar els pans i els peixos i un #Càsting que ni el de #TuCaraMeSuena. Però, rai. Com ja he demostrat sobradament setmana rere setmana, la meva #Frivolité em perd i l’única notícia que m’ha deixat esmaperdut des que l’he llegida és l’atac que ha patit Carles Puyol. L’exblaugrana era a Rússia promocionant el Mundial de l’any que ve quan dues al·lotes, i suposades fans, se li han atracat i li han passat un fal·lus de plàstic per la cara. Aquest tema l’hem comentat, com faig cada dia amb les cabòries que em passen pel cap a la tertúlia #patatonera d’'Al Dia' d’IB3 Ràdio –la bona és la de primera hora–. I quina ha estat la primera pregunta que ens ha suscitat aquest fet? Si el fal·lus amb què atacaven Puyol era nou de trinca o ja estava estrenat. Com us deia fa una estona, som el que som: xoc cultural doblement invers.
