ProfessoraDeia Émile-Auguste Chartier que sempre és bo assabentar-se del que no volem saber i recomanava, consegüentment, contrariar els gusts personals i les pròpies preferències com a mètode de creixement personal i de verificació de la realitat.
Escarrufa pensar les increïbles experiències que ens hauríem perdut si no hi haguéssim estat exposats de manera obligatòria, i les meravelloses descobertes que hem acabat fent darrere qualque començament malambrós. Són tantes les coses que a la vida comencen com una obligació, una murga, una mancança... i acaben essent extraordinàriament crucials i enriquidores...
És especialment important recordar-ho a l’hora d’educar, ara que sembla tan modern això de no incomodar les preferències infantils, fins al punt d’utilitzar-les no només com a combustible, sinó fins i tot com a brúixola de l’aprenentatge.
Ens sembla lògic educar els infants a partir de la seva idiosincràsia primerenca: actiu, despistat, tranquil, reservat, extravertit... potenciant el que ja són i evitant demanar-los un sobreesforç en les seves mancances. Si un infant és tímid i reposat, l’apuntam a violí. Si és molt mogut, instal·lam una pista americana a la seva habitació. És on ha arribat tota una generació de pares i educadors marcats per la sacralització de la infància i el pànic del trauma infantil –tan productiu literàriament, per altra part.
Limitar un infant de 8 o 10 anys al relat que li hem construït –“és que no li agrada”, “ho ha triat ella”, “és el que va demanar”...– sembla una mica empobridor i poc compensador de les mancances que pugui tenir. Per ventura l’allunyam del trauma, però també de la llibertat, entesa com la capacitat –la capacitació, de fet– de poder elegir. Com podrien elegir una cosa que no coneixen o que no els hem ensenyat a fer?
Record una professora molt divertida que s’escandalitzava quan un alumne de 12 anys li deia que no sabia fer una cosa. “És que jo no sé dibuixar, profe”; “No, mestra, que jo no sé cantar”. A tots els ho feia repetir afegint un adverbi: “Jo no sé dibuixar, encara”. I els feia la llista de coses que ella no sabia fer als 12 anys i que sortosament havia acabat aprenent.
Però el savi consell de Chartier sobre els beneficis d’assabentar-nos del que no volem saber i d’evitar la guia exclusiva de les pròpies preferències també serveix per als adults que habitam temps de bombolles comunicatives i cambres d’eco cibernàutiques.
Tot i no ser-ne gaire conscients, les xarxes ens exposen a una realitat filtrada, no neutra, creada expressament per a no incomodar-nos, que acaba reforçant les nostres preferències i que retroalimenta el que ja érem, el que ja pensàvem i el que ja sabíem.
El model de negoci d’empreses com Google o Facebook es basa en l’addicció a l’ús, de manera que creen –expressament per a nosaltres– continguts que ens interessen i ens fan sentir còmodes, no fos cosa que ens enfadàssim o ens avorríssim, i apagàssim el mòbil. Ells viuen de monetaritzar i rendibilitzar –a través de la publicitat– el temps que passam gratant-nos la pantalleta.
Per això, allò que veim diàriament a través d’internet no és la realitat, sinó una selecció de continguts feta a mida a partir dels algoritmes de les xarxes socials i els cercadors, i acompanyada d’una suculenta dosi de delicioses “galetes”.
I com que els mitjans de comunicació –i els partits, i les entitats, i les institucions...– han delegat en Facebook o Twitter la distribució de les seves notícies per tenir més visites i visibilitat, han anat perdent el control sobre la recepció dels seus continguts –ordre, jerarquia, preeminència, context, connotació... Fins ara, importants valors periodístics.
No és el món, sinó una versió del món que acaba reforçant les nostres creences preexistents i les nostres idees preconcebudes. Les nostres i les dels altres, clar.
Vist així, és bo d’entendre com tot això pot provocar una important polarització social sense espai per a les matisacions i les posicions intermèdies, poc atractives per als golosos ulls algorítmics. Molta crítica i poc pensament crític. I ho tenim així.
Paradoxalment, les xarxes, que havien de representar un eixamplament sense precedents del nostre univers comunicatiu, també ens poden recloure en una estreta i manipulable bombolla comunicativa. Podem acabar vivint realitats paral·leles i dràsticament incomunicades amb el nostre veïnat de replà o amb el nostre company de feina.
Sembla complicat lluitar-hi. Ens costa exposar-nos conscientment a missatges que contradiuen les nostres preferències i ens costa mantenir una posició si ens sentim en minoria. I, sobretot, ens costa esforçar-nos: qüestionar el que ens arriba, cercar fonts fiables, llegir en altres idiomes... Buff. Com a mínim, però, si hi estàs d’acord, desconfia’n.
