EscriptorPotser no us n’heu temut però us ha passat, us està passant, us passa. D’unes setmanes ençà se us ha posat un horitzó a la boca, més o menys llunyà, més o menys horitzontal. L’heu escrit, l’heu dit a qui estimau, l’heu pensat a més no poder i l’heu declinat en totes les formes possibles. “Quan tot això s’acabi”, heu dit. I, amb aquest acte d’enunciació tan senzill, heu passat a formar part d’aquell grup de persones que vivim amb la part frontal de la cervellera mirant cap al futur. No sabem quan serà, aquest “quan tot això s’acabi”, però sabem que serà, i és un lloc cap on fa de bon dirigir-se.
No voldria que us pensàssiu que parl des d’una posició acrítica o naïf. No tot anirà bé, més que res perquè això és impossible. La nostra gent cau malalta, alguns d’ells ens han deixat i els altres, en el ben galdós millor dels casos, hem perdut ‘només’ la feina. Sembla, per paga, que som en mans d’un govern errabund, d’un executiu ‘soi-disant’ progressista que ha decidit donar la paraula als cossos paramilitars mentre gira l’esquena a les institucions autonòmiques i locals, que necessàriament són les que millor coneixen les especificitats de cada territori. Cap novetat al front, d’altra banda, tot sigui dit. Però sí que ens podem centrar en aquelles coses que aniran bé, precisament perquè nosaltres mateixos farem mans i mànigues perquè hi vagin. Passar del “tot anirà bé” a l’“ho surarem”. Més realista, més responsable i, posats a dir, més genuí.
Encara que us en pugueu riure, encara que sembli que deliri, són bons dies per fer plans: cal que deixeu de llegir ara mateix aquest article i que parleu amb aquella persona que estimau mig d’amagat. Digau-li quina voleu que sigui la vostra propera aventura. Detallau-la-hi, descriviu-la-hi, definiu-la-hi minuciosament. Cal que penseu quin serà el viatge que fareu amb aquella amistat de tota la vida quan pugueu anar més enllà del cap de cantó. Encara que sigui al poble del costat, o a la sala de casa, però junts. És urgent que faceu la carta als Reis de les abraçades que heu quedat a deure, les cerveses, el lloc precís on xarrupareu el primer gelat de l’any. Que llisteu, amb tinta vermella, besades i mossecs. Que abans d’anar a jeure us permeteu d’aclucar els ulls i us transporteu a tots aquells llocs que trepitjareu sense sabates ni calcetins: l’arena d’aquella platja, la terra encrostonada d’aquell tros, la grava d’aquell pati que coneixeu tan bé. Cal que imagineu tots els niguls que s’escapen de la petita parcel·la que ara us passa per damunt la finestra o el balcó. Cal que us aferreu a un capoll que es bada, a un vers, a una bona notícia que no ho sabeu, però que ja arriba.
Més enllà d’estar dins ca nostra per protegir-nos i protegir els altres, hi ha poques coses que puguem fer. Imaginar, desitjar, són de les que ens queden. Provau-ho. Si no us funciona, tornau-hi, i així fins que ho noteu. Us milloraran els dies. Si no, quan tot això s’acabi, ja em direu que no tenia raó. Tant em serà: tornarem a ser una mica lliures.
