A l’altura

Fins a vuit catalans, dos valencians i una mallorquina s’han fet amb estatuetes dels premis anuals de l'Acadèmia de les Arts i les ciències cinematogràfiques d'Espanya, els Goya. No voldria equivocar-me, però m’atreviria a dir que tots ells, a l’hora de recollir el guardó, han pronunciat els agraïments preceptius en castellà. Aquest certamen premia pel·lícules de tot Espanya i això inclou films rodats en múltiples idiomes, incloent-hi els oficials, com és el català. Tenint la platea acostumada aquest multilingüisme i sent, la nostra, una llengua espanyola, no hauria de ser estrany sentir persones fent-hi parlaments en català, almenys parcialment. Però això no forma part de l’hàbit.

Penso en els Oscars i, per bé que no he seguit mai amb deteniment la gala de lliurament, m’imagino que s’hi deu seguir la mateixa tònica, en aquest cas, en anglès. Per aquesta mateixa regla de tres, no es fa estrany que, dies enrere, prengués més rellevància l’exhibició de trilingüisme de la Rosalia recollint un Grammy que no pas la importància del guardó en si. La de Sant Esteve de les Roures ho ha tornat a fer i ha situat la llengua catalana en una posició que fàcilment podem qualificar com a inèdita. I ho ha fet, altra vegada, amb tota la naturalitat del món i lliure de complexos.

De crítiques a través de les xarxes socials no n’hi han faltat. Que si “el nacionalisme es cura viatjant” (perdoni?) i que és absurd agrair el premi a la família en català quan són tots andalusos (jo diria que Vila i Tobella no són precisament cognoms andalusos)... O que això és fruit de l’adoctrinament de l’escola catalana sobre una espanyola que canta flamenc. En definitiva, missatges que denoten que encara hi ha persones que no han entès res pel que fa al plurilingüisme de l’Estat on viuen, que no coneixen la Rosalia i que no saben que hi ha vida intel·ligent més enllà del seu etnocentrisme. El curiós del cas és que, després de fer una recerca exhaustiva per internet, no trobo cap notícia de cap mitjà de comunicació que reculli aquestes crítiques. Com a molt, li retreuen un suposat accent català parlant en castellà. (Bon) senyal que perden rellevància.

En canvi, i com som els catalans..!, hi ha qui recela de l’admiració que genera aquest desacomplexament lingüístic de la Rosalia. L’admiració no és pel fet que hagi dit quatre paraules en català sinó pel quan les diu, on les diu i el trencament d’esquemes supremacistes que això suposa. Uns esquemes que cap dels altres catalans que han guanyat Grammys prèviament ni cap dels guardonats als Goya han sigut capaços de trencar. Tampoc han incorporat cap cançó en català entre els seus èxits, per exemple, artistes de renom que actualment brillen al capdamunt de les llistes com Álvaro Soler. És evident que la passió de la Rosalia és el flamenc i, és clar, també podria fer flamenc en català posats a trencar esquemes, però és tan lliure de cantar flamenc en castellà com de parlar en català en qualsevol situació en què això pugui ser natural. I això no ho fa ningú més de la seva talla. No entenc per què cantar en castellà t’ha de convertir en espanyolista quan cantar en anglès no et converteix en partidari del Brexit. I menys en el cas de la Rosalia, una persona que aprofita qualsevol ocasió per marcar la diferència col·locant el català sense manies allà on gairebé ningú s’atreveix. Aquesta, per a mi, és una actitud de desafiament valent.

Sigui com sigui, tenia la Rosalia cap necessitat de parlar en català en una tribuna com els Grammy on no acostuma a parlar-s’hi cap idioma que no sigui l’anglès o, com a molt, el castellà? Suposo que la mateixa necessitat de treure una cançó en català i a arriscar-se a rebre un allau de crítiques com li va passar a Shakira per versionar “Boig per tu”. Una necessitat que consisteix en mostrar-se tal com és ella mateixa: una catalana desacomplexada i, deixeu-m’ho dir, exemplar lingüísticament parlant. Potser la mateixa necessitat que tenia de treure, fa una setmana i escaig, un videoclip on surt vestida de groc (i amb ungles grogues) visitant un pres, ara que van mal dades. La Rosalia, com sempre, a l’altura.