Amb tot, amic!

El bilingüisme és el primer acte d’una funció anomenada substitució lingüística i que sempre té un final tràgic per a un dels cònjuges

"No hi ha cap cas de llengua que s'hagi revitalitzat perquè l'hagin declarat oficial. L’oficialitat d'una llengua no canvia res si no canvia el comportament dels parlants". Així de clarivident, com de fet sempre, es manifesta la professora titular de lingüística general a la Universitat de Barcelona Carme Junyent, en un reportatge molt interessant que dies enrere publicava, valgui la redundància, el digital Públic. M’encanta perquè lliga de ple amb aquest mantra que recito fins a fer-me pesat, de: qui vol aprendre una llengua si no li és necessària per a res? A més, hi afegeix: "El que passi d'aquí a 20 anys amb la transmissió [del català] és clau per veure si som d'aquestes llengües que no arribem al segle XXII".

És important entendre aquests dos eixos tenint en compte la situació de bilingüisme dels països catalans. Un bilingüisme que tant pot ser català-castellà, català-francès, català-italià o el multilingüisme que és la realitat del dia a dia d’Andorra. Un fenomen, el bilingüisme, que està demostrat que sempre és el primer acte d’una funció anomenada substitució lingüística i que sempre té un final tràgic per a un dels cònjuges.

Fet i fet, ja es pot ensenyar català a les aules, que si tens el castellà com a llengua materna o acabes d’aterrar a algun dels territoris catalanoparlants i no necessites el català per fer la teva vida, no n’esdevindràs un parlant més. Heus aquí el que dèiem de la transmissió. I a això hi podem afegir els fills de catalanoparlants que, en l’entorn social, laboral o sentimental es vesteixen de castellanoparlants. Això, de fet, ja és una transmissió en sentit contrari.

Amb aquestes, que l’altre dia vaig anar a comprar un kebab. És ben misteriós que, periòdicament, a l’establiment que tinc just a sota de casa canvien el personal. Però mai m’havia passat que demanant en català no m’entenguessin. De fet, per dir “un durum de pollastre per emportar”, dir “sí” quan et pregunten si el vols amb to, respondre “una mica picant”, “gràcies” i “adeu”, no cal cap gran màster si justament et dediques a això en un poble on predomina la llengua de Ramon Llull. Vaig pensar que deuria ser un venedor novell i/o acabat d’arribar a terres catalanoparlants. Però, ai las! Tot seguit entre un catalanoparlant jovenet i s’hi adreça en castellà. I el fet és que em fa recordar que pràcticament mai, mai, mai, llevat d’alguna excepció molt comptada, he sentit ningú que es comuniqués en català amb els kebabistes. Encara que absolutament tots els rètols els tenen en català. Ni tan sols a un altre punt de venda dos carrers més enllà, regentat per un paquistanès que fa anys que resideix aquí i fins i tot t’intenta donar conversa i que també té tots els cartells en català.

Després tothom es posa a la boca la preocupació perquè els immigrants no aprenen català. O hi ha qui es queixa quan l’autoritat lingüística decideix tocar els diacrítics. O posen el crit al cel perquè el català perd parlants. I troben genial reivindicar l’etiquetatge en català. Però ni tan sols proven, per culpa de prejudicis racistes, si la persona de pell i cabell foscos de davant seu entén el català, donant per suposat que no el sap. Ignorant que si aquesta persona veu que tothom li demana “un durum de pollastre per emportar” al final ho acabarà aprenent. I potser, quan vingui un dependent nou, serà el primer que li ensenyaran. Però si aquesta persona mai a la vida sent ni una síl·laba en català, per quins set sous ha d’aprendre’l? I així, per extensió, en tots els àmbits. Ho diu molt bé Carme Junyent: “L’oficialitat d'una llengua no canvia res si no canvia el comportament dels parlants”. És a les nostres mans que un dia sigui normal anar a un kebab i ens diguin: “Amb tot, amic?”.