Els animals, lliures

El planeta és de tots, no pas només nostre, no tenim dret a apropiar-nos del territori com si fóssim els amos del món, perquè no ho som ni ho hem de ser

 

Viuen com en un balneari. Amb aquestes paraules va definir el responsable del zoològic de Barcelona la vida dels ocells que uns desconeguts van alliberar una nit d'estiu de fa pocs dies. Potser és com un balneari, no ho nego, però hi ha una 'petita' diferència respecte a nosaltres: els humans, quan anem a un balneari, hi anem perquè volem, paguem, hi estem uns dies i fotem el camp. Aquests ocells hi són per imposició i sense data de sortida. Més exemples: a Andorra hem tingut un principi d'estiu mogut amb l'os de Naturlàndia. L'animal, que també vivia en un 'balneari', va dir prou i va flirtejar amb la llibertat, el seu gran delicte, i va ser abatut, mentre algun responsable polític gosava dir que no s'havien produït víctimes, com si l'os fos de porcellana.

M'agradaria viure en un país –i en un món– on es respectessin els animals, on s'entengués que tenen el mateix dret que nosaltres a ser lliures, a no estar dins d'una gàbia de per vida, a no estar lligats a una corretja com si fossin embotits que pengen del sostre de la carnisseria, a no estar dins d'una peixera hipnòtica. Lliures, salvatges, amb el seu espai, compatible amb el nostre, sense barrejar-nos. El planeta és de tots, no pas només nostre, no tenim dret a apropiar-nos del territori com si fóssim els amos del món, perquè no ho som ni ho hem de ser. El motiu és clar: els humans som l'única espècie que posa en perill el territori on habita. Els animals no ho fan mai, només amb això ja n'hi hauria d'haver prou.

Dit això, és ben cert que els humans necessitem 'controlar' una bona quantitat d'animals per a la nostra alimentació, igual com els animals en llibertat es mengen els uns als altres, i així ho hem de continuar fent, és llei de vida, capricis de la natura. Ara bé, això no vol dir que, a banda dels que ens hem de menjar, haguem de fer fora els altres per ocupar-ho tot nosaltres i haguem d'engabiar a molts d'altres per satisfer el nostre temps d'oci, les nostres necessitats afectives i el nostre malentès amor paternal pels animals que humanitzem sense vergonya. En definitiva, m'agradaria viure en un país –i en un món– on aquesta filosofia fos una prioritat per fer més habitable el planeta, per posar a cadascú al seu lloc, i per tornar la dignitat que hem pres a moltes espècies. Les que encara queden, perquè en molts casos ja no hi som a temps.