A on anirem a parar?

Les federacions i els clubs esportius ja fa temps que han posat en marxa campanyes per dir “no” a la violència i promoure valors cívics, però no sé ben bé si la solució passa només per aquí

Quantes vegades haureu sentit a parlar que l’esport és sinònim de valors? Personalment, fa temps que m’ho qüestiono. Segur que recordeu la picabaralla que hi va haver en un partit d’infantils a Mallorca no fa massa dies. Les imatges esgarrifoses del públic saltant al terreny de joc i desencadenant una batalla campal van circular per les xarxes socials, i els mitjans de comunicació titllaven la situació de “vergonyosa”. Es va parlar de sancionar els jugadors i fins i tot de retirar els equips de la competició. El binomi esport i valors no sempre conjuga, com podeu veure; de fet, el cap de setmana el juvenil del Futbol Club Andorra ha viscut un episodi semblant a la Borda Mateu en un partit contra el Prat. A on anirem a parar?

Les federacions i els clubs esportius ja fa temps que han posat en marxa campanyes per dir “no” a la violència i promoure valors cívics, però no sé ben bé si la solució passa només per aquí. Els jugadors implicats en les baralles estic d’acord que siguin sancionats, però als pares i públic implicats en les trifulgues se’ls hauria de prohibir l’entrada al recinte esportiu, potser llavors s’ho pensarien dues vegades abans de deixar anar un cop de puny. Penso que entre tots hem de canviar el xip. Hem d’entendre que anar a veure futbol és com anar a veure una obra de teatre: el públic només hauria de poder aplaudir i animar. I els jugadors i els àrbitres han d’entendre que són actors i s’han de limitar a fer la seva feina i deixar en un segon terme la grada i els seus comentaris.

Sé que a vegades els àrbitres jutgen algunes jugades i les seves decisions no són al gust de tothom, però són humans i es poden equivocar, igual que nosaltres, els jugadors, els entrenadors... Em fa la sensació que molts cops els problemes s’originen a partir d’una decisió arbitral. Siguem més respectuosos.

No fa massa vaig estar veient un partit de l’NBA en directe i vaig quedar molt parada. Les 20.000 persones que estaven a la graderia no van parar d’animar els seus respectius equips i en cap moment -repeteixo, en cap- es van pronunciar sobre les decisions arbitrals. Fins i tot el col·legiat va forçar una pròrroga -des del meu punt de vista molt injusta- i allà vaig pensar... ara li tiraran la cavalleria a sobre, però no. Ni ‘mu’. Us convido que reflexioneu. Entre tots, podem aconseguir que l’esportivitat guanyi la batalla a la violència.