Antena

Andorra la VellaUn servidor, que és de la mena mansa i acomodatícia, no té per costum queixar-se de res. Hi ha moltes coses que em semblen malament o que considero que són millorables, però, conscient de quines són les meves limitacions, no intento canviar-les. Hi ha excepcions, naturalment.

L’altre dia, mentre esmorzava en un bar, la ràdio del local estava mal sintonitzada. La música, un postregaeton que de natural ja seria un producte d’escassa qualitat, era insuportable, perquè se li afegien unes capes de fregits que la feien impossible. Però ningú no semblava donar-hi importància. Vaig aprofitar que marxaven dues taules de clients sords per fer veure a la cambrera que allò no es podia aguantar. D’entrada em va mirar com si parlés en klingon. La música? Quin problema hi havia, amb la música? Vaig intentar explicar-me. No se sentia bé (i, a més, era una porqueria de música, però això no ho vaig dir). Potser ho va entendre, però ho va justificar dient que era culpa de l’antena, que estava espatllada. Ah. Molt bé, és possible que sigui culpa de l’antena, és clar, però això no justifica que haguem de sofrir una tal tortura fent un tallat.

La cambrera, mostrava un tarannà de cristianíssima resignació, acceptant el destí tal com ve, sense intentar modificar-lo. Però al final, i perquè el client té sempre la raó, va accedir a tancar la ràdio. En un instant va planar sobre el local una aura de tranquil·litat i de pau. Allò semblava el que un local d’esmorzars hauria de ser: un oasi, una reserva iònica. No hi he tornat. Potser l’antena ha estat reparada, potser no. En qualsevol cas, senyors de la Societat de Gestió Col·lectiva de Drets d’Autor i Drets Veïns, sisplau, li facin un descompte.