És del tot agosarat dir que hi ha dues ciutats a Palma: n’hi ha moltes més. El centre i la perifèria només són generalitzacions a partir del dins i fora murada del segle XIX. Però, si reduïm l’anàlisi a una zona determinada del centre, arribam a la conclusió que hi ha un espai del qual els turistes no en solen sortir. És la Palma turística, la que en aquests moments provoca el debat sobre la saturació o, si voleu, sobre quan podrem concloure que està saturada. Els tècnics encara no han parlat –ja es torben– i esperaram que ho facin per fer-ho des del rigor de la ciència (sempre que el patrocinador de l’estudi també el cerqui: ja m’enteneu). Allunyat voluntàriament de l’objectivitat, parlaré de la subjectivitat de sentir-me obligat a compartir una zona de la ciutat, on casualment faig feina, amb gent que no en fa, que du un altre ritme i té altres objectius. Parlar de les dificultats que ens provoca l’allau de turistes als que feim feina en el seu centre d’interès, és parlar d’arcaiques galeres de cavalls que desplacen gents que baden per allà on tu arribes tard a una cita, és pagar l’aigua mineral a preu de sou europeu malgrat que a la teva oficina el normal és ser mileurista, és tenir els cinc sentits a l’aguait perquè qui mena al davant teu ni té el fill que l’espera a la porta del local d’extraescolars ni tan sols sap on va, perdut en una ciutat desconeguda... Alguns diran que és el preu de l’èxit, però d’altres pensam que què passarà quan tantes disfuncions expulsin les oficines del centre, tal com ja fa temps començaren a expulsar els residents. Llavors serà un gueto de bars i souvenirs, una altra ciutat a l’espera d’un patrocinador que li posi nom.
