La gent cada vegada escriu menys, hom en diu. A mi em fa l’efecte el contrari: hi ha una hipertròfia d’escriptura. Des del moment de llevar-nos de matinada, fins a l’extinció dels aparells electrònics passada la mitjanit, tot són paraules: e-mails, whatsapps, tweets –piulades, seré rigorós–, actualitzacions constants i anorreadores de les xarxes socials –Facebook, Messenger, Instagram, Tinder…–, on la imatge pot tenir un pes enorme, però on els mots no deixen mai de ser-hi: els dits, els que s’hi diuen, o els que diran. I moltes d’aquestes novetats ens remeten a articles, notícies, altres tweets –piulades–, receptes de cuina, vídeos amb títols sobreimpresos, titulars de diari, opinions, gent parlant… Hauríem de dir prou, perquè, si hi pensem amb distància, ens trobem en una gàbia de la qual no veiem els barrots, i tot i així ens condiciona un espai cada vegada menor. Tothom opina. Tothom hi diu la seva. I els criteris s’han perdut.
Malgrat viure en una societat que no escriu a mà, on les faltes d’ortografia resulten intolerables entre el jovent universitari, i la qual no compra llibres si no és per imperatiu legal (didàctic), l’escriptura és encara el punt omega del prestigi. Resulta curiós: d’una banda, escriu tothom a Europa; d’altra, és força més complicat compondre una peça per a violí i piano, realitzar una escultura, o dirigir amb seny un curtmetratge, que confegir un relat, escriure un poema o acabar un article on vehicular un parell d’idees perquè a casa t’entenguin. Escriure, signar un text en una publicació, o ostentar un llibre a les mans, et carrega de pedigrí. Sembla que has assolit una velocitat de creuer envejable. Tanmateix, al remat, resulta ser un miratge (no pas un Mirage…).
Tothom opina. I si això és així, qualsevol opinió gaudeix d’irrellevància. Un article no canvia el món (no ho ha mai fet), ni tan sols un miler d’articles aparellats amb sengles imatges poden canviar un barri. L’edat juga amb tu a fer-se la desentesa. Cadascú, a més a més, cerca el seu cau, i odies, estimes, o et resulta irrellevant allò que has decidit llegir. Potser qui escriu –els qui redactem, més ben dit– papers de premsa no som creadors d’opinió, sinó caixes de ressonància, la veu del poble no pas autoritzada, sinó “visible” per a qui segueix diaris, blogs i mitjans de tota mena, tot i que, el més habitual, és ser invisible. Des d’aquesta perspectiva, l’article hauria de transformar-se en joc (meta)literari, i conrear-lo com un gènere que doni per si mateix satisfaccions, i produeixi plaer a altri. Literatura pura, doncs. Relat. Si no, ens frustrarem, abocats al silenci, asocial i incòmode. I això no. Perquè la vida, sempre, és paraula.
