La banalització de la llengua

Si fa un temps ens escandalitzàvem amb la gestualitat i el parloteig de Donald Trump, ara ens ha deixat de sorprendre perquè a l’Estat espanyol el que més s’estila entre els polítics és el llenguatge groller

MARIA CUCURULL
MARIA CUCURULL filòloga. Coordinadora del butlletí de llengua InfoMigjorn

Ja fa temps que hem perdut la sensibilitat lingüística. Fa temps que preval el col·loquial en tots els usos. Tant se val si ens estan impartint un curs, tant se val si ens trobem davant d’un conferenciant, tant se val. S’ha imposat un registre descurat per davant de l’estàndard i s’ha estès tant que fins i tot els polítics s’han sumat a l’ús del llenguatge ordinari. Em refereixo a la llengua oral i també a la comunicació no verbal.

Si fa un temps ens escandalitzàvem amb la gestualitat i el parloteig de Donald Trump, ara ens ha deixat de sorprendre perquè a l’Estat espanyol el que més s’estila entre els polítics és el llenguatge groller. És com si, de sobte, la cordialitat i els bons costums haguessin passat a un segon pla. Els mateixos que fa uns anys criticaven que alguns polítics que es presentessin sense corbata a l’hemicicle, ara són els més ordinaris, en els fets i en les paraules. Perquè la corbata no els dissimula els mals modals. Si una cosa ens delata és la comunicació no verbal i encara més si s’acompanya d’un registre vulgar.

El més trist és que ja gairebé no queda cap àmbit on es respecti el bon ús de la paraula i de mica en mica s’ha anat formant un esvoranc entre la llengua del carrer i l’estàndard. I la distància és tan gran que m’atreviria a dir que hi ha joves que ni tan sols saben utilitzar un registre estàndard, perquè l’economia lingüística ha fet que tinguin un repertori lèxic tan pobre, que no només desconeixen paraules com ‘arrecerar’ o ‘posar-se a recer’ sinó que a més consideren que és un lèxic arcaic.

Segurament el segle VI amb el pas del llatí a les llengües romàniques els gramàtics també es devien lamentar del mateix. Ara bé, crec que no és comparable perquè ara som al segle XXI i hem estat escolaritzats. A tots ens han ensenyat els registres de la llengua i a priori tothom és capaç d’assimilar que en funció de la situació comunicativa i del receptor hem d’emprar un registre o un altre. Però una cosa és que sapiguem la teoria; l’altra, com la usem.

A més, la gran paradoxa és que tot i que mai no hi havia hagut tants estudiants cursant estudis superiors tampoc mai no hi havia hagut tanta descura a l’hora de parlar bé i d’escriure bé. No, les xarxes socials i la rapidesa no són una excusa, es pot escriure ràpidament i fer-ho de manera acceptable, perquè abreujar les paraules no implica fer aberracions ortogràfiques o barrejar estructures a mode de catanyol. Darrere de tot això només hi ha l’opció de posar-hi voluntat i ganes. El problema és d’abast social i si els polítics trepitgen la llengua i la maltracten, ara per ara, no ho podrem resoldre. Tot i així, passi el que passi, no us enganyeu: parlar, escriure i usar una bona comunicació no verbal us pot obrir força més portes de les us imagineu.