Els 'banksters'
Són pocs però fan molt mal i els seus tripijocs acaben perjudicant els més dèbils: els treballadors i els clients de les entitats bancàries
La realitat sempre supera la ficció. I de llarg. Un dels millors esquetxos dels Quelcom, que celebren demà el seu cinquè aniversari amb Toni Cruz, mostrava una cua de clients davant d’una oficina bancària andorrana que havia patit un problema informàtic. Aquesta setmana, hem passat de l’humor al drama amb les cues per retirar diners de Banca Privada d’Andorra.
Gràcies a aquesta crisi econòmica hem conegut els 'austericides', les primes de risc, les preferents, Angela Merkel i l’estrès del bancs, però ignorem que hi hem arribat per l’acció dels 'banksters'. Va ser Ferdinand Pecora, un fill d’emigrants italians que va ocupar el càrrec de fiscal de Nova York i que va ser candidat a alcalde de la ciutat, qui va crear la paraula per qualificar els banquers gàngsters. Pecora va ser nomenat pel president dels Estats Units Herbert Hoover per investigar la responsabilitat dels bancs en la Gran Depressió del 1929. Sobre la base del seu informe, el president Franklin D. Roosevelt va adoptar mesures per impedir les males pràctiques financeres i l’excessiva concentració de poder. Es va promulgar la llei Glass-Steagall, que prohibia als banquers que anessin més enllà de la seva funció d’acceptar dipòsits, remunerar-los i, després, concedir crèdits i cobrar interessos.
Però l’any 1999, el president nord-americà Bill Clinton va aixecar les restriccions i, a partir d’aleshores, allò va ser un campi qui pugui amb els 'banksters' tornant a fer de les seves. Vestits amb elegància, com un agent de 'Kingsman', amb quatre frases tretes del llibre d’autosuperació de Josep Ajram, amb un instint depredador i sense cap mena d’escrúpol, han aprofitat, sovint, que els organismes que, teòricament, havien de controlar eren més inútils que els semàfors del videojoc Grand Theft Auto per blanquejar diners o dur a terme altres pràctiques il·lícites.
Són pocs però fan molt mal i els seus tripijocs acaben perjudicant els més dèbils: els treballadors de l’entitat i els clients. Els que veuen perillar el seu lloc de treball i els que no poden pagar la visita al metge o comprar menjar perquè el TPV no els accepta la targeta de crèdit i que han de fer cues davant l’entitat bancària per poder treure 300 euros. Els 'banksters' són insaciables. Es poden apoderar dels nostres diners però també dels nostres somnis.
