Diuen que qui arribava a Barcelona per primera vegada es demanava, en veure la Barceloneta: “Com és que aquí no hi viuen els rics?”. Tot un enigma per al viatger de mirada objectiva.
Arturo San Agustín ens fa arribar la seva crònica. Ell va viure aquesta experiència de primera mà, però amb això no en té prou i dona la paraula a personatges anònims que, alhora, en citen d’altres de més anònims i d’aquesta manera ens ofereix un relat del tot necessari, unes veus que havíem d’escoltar.
Com vàrem aprendre de la premi Nobel Svetlana Aleksievitx: “La vida, la vida ras i curt esdevé literatura”.
La memòria dels darrers personatges de la Barceloneta és un testimoni important. El canvi d’un indret, ignorat pels barcelonins de casa bona, que creien que el mar es trobava a molts quilòmetres de la ciutat. Una vegada descoberta la costa, la invasió va ser terrible i la desgràcia per als primers habitants (anteriors a 1992) no atura, és una forma d'extermini.
Al 1936 ja els van voler fer desaparèixer; no se’n van sortir i a poc a poc va tornar la vida, els supervivents es van anar refent, trobant una vertadera harmonia en aquells quarts de casa que obligaven que la vida es fes al carrer, una forma de viure que totes les veus que surten d’aquesta crònica ens expliquen de manera magistral.
Pescadors, estibadors, treballadors de tallers navals, obrers d’una gran fàbrica, del mercat central del peix… Aquests eren els veïns de la Barceloneta. És ben cert que vivien aïllats de la resta i, potser per aquest motiu, establien una gran comunicació entre ells.
Ara els han envaït; aquest mal no atura i pren dimensions impensables. Les persones que varen sobreviure feliçment fins al 1992 són obligades a partir, de la manera més brutal, especulació en estat pur. És ben clar que això ha passat a altres indrets, però de forma tan radical? Els expulsats de la Barceloneta ho són un poc més per les seves característiques, per l’aïllament que els fa ‘diferents’, les circumstàncies dificulten la serenitat a l’hora de prendre decisions, els que mouen els fils els fan actuar… El barri és ple de rics que arriben per quedar-s’hi, d’esnobs que vénen a viure la seva experiència durant dies, setmanes o mesos. Aquesta gent fa ‘por’ als valents i valentes de la Barceloneta, homes i dones que semblaven fets per a la resistència, ara derrotats per la pressió brutal de l’especulació.
Per a molts, la dignitat dels nostres orígens és una part important d’allò que tenim. La nostra venjança és tenir la seguretat que sempre seran titelles que fan de mariners; mai no aprendran a jugar al ta-ka-ta ni a nedar fins a esdevenir campions olímpics, ni cuinar i menjar peix. Tampoc coneixeran el significat de les paraules ‘veí’ i ‘solidaritat’.
FITXA DEL LLIBRE
‘En mi barrio no había chivatos’
Arturo San Agustín
209 pàg.
18 €
