Falta un any i escaig per a les municipals de 2019. Ja som, idò, a una recta final que es preveu moguda. Com a mínim més que altres cops. A escala estatal allò que els espanyols anomenen “crisi catalana” provoca i provocarà terratrèmols imprevisibles. Es compleixen gairebé quatre anys de la irrupció a l’àmbit municipal de candidatures de canvi que feren florir primaveres arreu. Ara ja hi ha marge per valorar com ha anat. L’assalt al cel de Podemos s’embarranca. El PP intenta competir amb aquesta monstruositat neofalangista que és Ciutadans per veure qui és més netament de dreta. El PSOE vol salvar els mobles. Les esquerres sobiranistes tenen un bon berenar depenent de l’indret i Catalunya al marge. Es preveu millor al País Valencià, crec, que a Galícia. Els bascos es recuperen. I a les Balears i Pitiüses? Ja ho veurem.
Palma és important. Important i simbòlica. No és per manco. Guanyar Palma significa guanyar a Mallorca. Des de la primera experiència de govern progressista el 1999 mai l’esquerra plural de casa nostra ha aconseguit, ni a Palma ni a Mallorca, donar continuïtat a la seva tasca enllaçant dues legislatures seguides. Això ha de ser clau si es volen consolidar els avenços. Si es volen transformar les condicions de vida de la gent i el país. Concretament a la capital de les mallorquines i els mallorquins ens hi jugam el futur global de tothom. Quatre anys enrere amb una “Ciudad Rodríguez” governada per un suposat moderat que feia negoci amb les execucions hipotecàries , les esquerres emergents aprofitaren el moment. Capitalitzaren la indignació de famílies i de mestres, la voluntat de canvi a les barriades i la sensació d’ofegament que es vivia arreu. Vaig veure votar abstencionistes que pensava que mai veuria votar. Vaig veure plorar d’emoció persones que mai s’havien significat. El capital humà, carregat d’esperança, que va sortir d’aquelles urnes cansades de bauzanisme ara ha de tornar a decidir.
Preguntes, n’hi ha un grapat. Algunes són fonamentals. Sabran mantenir la il·lusió de canvi que van prometre, les forces de progrés? La gestió del poder, que no el seu exercici real –que jo crec que no s’ha portat a terme– ha desgastat les esquerres alternatives. Som Palma està desfet, descompost, amb els seus actius més interessants –Jhardi, Molina, Segura i gent de base magnífica– en una dinàmica que l’esquerra nacional i transformadora del país no pot no entendre. MÉS té dificultats evidents, també. A Cultura hi ha hagut problemes. Costa de comprendre la relació difícil que s’ha entaulat amb alguns moviments socials. Em consta que això ha causat ferides que caldrà curar. Que caldrà aprendre a portar millor. Però hi ha avenços i transformacions significatius. Un urbanisme per primer cop pensat per als palmesans i no per al negoci d’uns pocs –Molinar, Can Tàpera, ses Fontanelles, bosc urbà… La gestió de residus. El treball en sobirania alimentària. La defensa del petit comerç. El pla d’usos dels eixos cívics. L’oficina antidesnonaments, que ha salvat 1.000 famílies. Podríem continuar citant, però sempre trobaríem mancances. Ha mancat comunicar millor. Però crec que l’horitzó està dibuixat.
La batalla de Palma ja és aquí. Per davant hi ha un any per fer una feina clau. Per teixir aliances que vagin més enllà de les marques que avui coneixem –i on EU, Esquerra Republicana i la CUP tenen una aportació a fer que no podem obviar. Per acabar d’aterrar la Palma al servei de les persones, feminista, oberta al món –que no al turisme– i arrelada al país dels anys vint i trenta d’aquest segle que vivim i viurem. Per deixar-se d’estratègies caduques de partit que no porten enlloc. Crec més necessari que mai fer, fer i fer. Generositat i valentia. No deixar-se vèncer pel desànim. Ni pels desanimadors. Però per fer realitat el somni allò primer que cal és que qui ha de ser protagonista polític de la Palma del futur cregui, de veritat, que plegades i plegats, podem canviar-ho tot. Si no hi ha aquesta espurna, aquesta convicció, aquest punt d’èpica imprescindible, no es va enlloc. Massa sovint m’ha fet la impressió que un cert cinisme i un punt de desesperació eren habituals entre aquells que havien de canviar el que altres havien desfet –algú em pot explicar com es pot estar desanimat quan has guanyat en una batalla en què eres clarament David als Goliats més durs i inflats de doblers del lobby hoteler? A la fi, certeses, n’hi ha poques. El que tenc clar és que permetre’ns una ciutat i unes illes devastades pels bàrbars de sempre, blaus o taronja, seria una derrota. Una derrota indecent.
