OPINIÓ

La bèstia desbocada

‘Más dura será la caída’ és el títol del comunicat que va distribuir la Fiscalia general de l’Estat en la presentació de les querelles contra el vicepresident i consellers del Govern de Catalunya interposades dilluns davant del Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional. “Todos a la cárcel” (no “uno, dos, tres” o “probando, probando”), la frase que va excretar el tècnic de so que comprovava el micròfon que després havia d’utilitzar el fiscal Maza en la roda de premsa. Fets gens anecdòtics que simbolitzen la traducció jurídica del bramul “A por ellos” per part de la màxima instància d’un òrgan constitucional que (recordem-ho) se suposa que “té com a missió promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l’interès públic tutelat per la llei” (art. 1 de l’Estatut orgànic del Ministeri Fiscal).

El govern de Mariano Rajoy, que va fer plegar Eduardo Torres-Dulce com a fiscal general de l’Estat per oposar-se a la querella contra Artur Mas per la consulta del 9-N, o que va prescindir de Consuelo Madrigal per no mostrar-se suficientment dòcil en les causes de corrupció contra el PP, ha trobat en José Manuel Maza un peó fidel en la seva croada contra l’independentisme. Un fiscal general políticament inhabilitat (reprovat per una majoria absolutíssima del Congrés dels Diputats no fa mig any encara), que ha donat inequívoques mostres de no moure un dit sense el vistiplau de l’executiu: a la mateixa hora del divendres 22 en què s’interposava la querella per sedició contra els Jordis (art. 544 Cp: alçar-se públicament i tumultàriament), sincronitzadament, en la compareixença posterior al Consell de Ministres, el portaveu del govern Méndez de Vigo parlava de “manifestacions tumultuàries” per a referir-se als fets del 20 de setembre. Mai abans, fins aquell matí, s’havia fet servir aquest adjectiu, tan poc innocent, per a descriure les mobilitzacions pacífiques dels sobiranistes.

Fa uns dies varen ser enviats a presó preventiva Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per delicte de sedició, ara ho han estat el vicepresident i set consellers del Govern català per rebel·lió (no només: subsidiàriament sedició i, a més, malversació de cabals públics). Amb el concurs de la mateixa jutgessa central d’instrucció núm. 3 de l’Audiència Nacional, la disposadíssima magistrada Lamela, el Ministeri Fiscal ha aconseguit –si no hi ha petició de Fiscalia, la jutgessa no la pot decretar pel seu compte– la privació de llibertat d’unes persones pel que semblen ser motivacions estrictament polítiques. Ho va reconèixer el mateix fiscal Maza assegurant que si en les declaracions haguessin acceptat la Constitució i l’aplicació de l’art. 155 “a lo mejor algo habría cambiado” (Cadena Ser, dijous vespre): és a dir, si haguessin abjurat de les seves idees, ara serien lliures. L’acarnissament del Ministeri Fiscal amb els membres del govern i els dos activistes empresonats contrasta amb la seva no només passivitat, sinó osbtaculització activa a la investigació de la brutalitat policial de l’1-O: de cap altra manera pot entendre’s la seva petició d’arxivament de les diligències obertes en el jutjat d’instrucció núm. 7 de Barcelona (llevat d’un episodi puntual al centre dels jesuïtes de Sant Gervasi), com si res no hagués passat.
Temps hi haurà per analitzar les qüestions de naturalesa més tècnica que fan d’aquest procediment (s’acumularan tots en una causa general contra l’independentisme) una taca negra per a l’Estat de Dret i l’ideal de justícia: des de la inexistència de la “violència” pròpia del delicte de rebel·lió (art. 472 Cp) fins a la manca de concurrència dels requisits que puguin justificar una mesura cautelar tan gravosa com la presó provisional (el nivell tècnic de les querelles i interlocutòries hagudes fins ara és simplement lamentable). Basti ara recordar que la mateixa Audiència Nacional havia manifestat rotundament la seva incompetència per a conèixer d’aquesta classe de delictes en una interlocutòria del ple de la Sala Penal de 2-12-2008, votada per la pràctica totalitat dels 17 magistrats que la integraven (13 de la majoria més 1 vot particular concorrent), i en què s’afirmava negre sobre blanc que “el delito de rebelión nunca ha sido competencia de esta Audiencia Nacional”.

Deixar en mans d’aquesta Fiscalia General de l’Estat i d’aquesta Audiència Nacional la gestió d’un problema de naturalesa estrictament política ens allunya d’Europa Occidental i ens aproxima a Turquia. L’eufòria desfermada amb què el nacionalisme espanyol (els tres partits del 155, les quatre capçaleres editades a Madrid, 'tutti quanti') ha rebut aquests dies l’empresonament del vicepresident i consellers del govern català anticipa el que ve. L’opinió pública espanyolíssima no només està preparada i madura per a una repressió fora mida: l’exigeix a crits. El seu braç armat judicial es presta diligent a ser-ne l’executor. N’hem d’estar previnguts: la bèstia va a lloure.

Etiquetes