OPINIÓ

La biblioteca i el temps del mig

Hi ha un restaurant a la zona nord de Mallorca que acaba de canviar de propietaris. És un establiment que, tant els clients locals com els visitants (però més els primers), consideràvem emblemàtic per diversos motius. Posats a valorar-ho a l'estil del programa Joc de cartes de TV3: per la situació ben aprofitada i l'espai acollidor; per la qualitat indiscutible de la teca a un preu just, raonable; i, sobretot, pel tracte familiar dels cuiners i cambrers. N'havia sentit renou, rumors, però vaig saber del cert que ja no el regentaven els mateixos professionals (una família) per un detall albirat des del cotxe estant. Sense ni tan sols posar un peu al restaurant, vaig veure com a la taula de més a la vora de la carretera una senyora amb la cabellera ben tenyida i allisada alçava una d'aquestes copes de vi absolutament translúcides, altíssimes, d'enòleg professional, dins la qual ballaven només dos dits de líquid. En vaig tenir prou amb això per corroborar el traspàs, el canvi, perquè fins ara la vaixella i la coberteria havien constituït uns dels elements que testimoniaven devers quaranta anys de vida i feina d'aquella casa de menjars idíl·lica. No hi vaig gosar entrar.

Al cap d'una estona, en un altre local igualment secret de la mateixa zona, vam debatre la decebedora i trista qüestió. Els propietaris d'una sèrie d'establiments vinculats a l'hostaleria del nord de l'illa s'havien afanyat a llogar-la, la bodega, després que una jubilació i el covid espantessin de la renovació els llogaters històrics, amb una feinada i l'experiència a l'esquena però poc marge de doblers al banc. Passa amb una bona pila de negocis familiars: la continuïtat exigeix una dedicació vital, que de vegades el relleu de natura (els fills, els hereus), que no camina pel mateix camí, no es decideix a assumir. O bé els fa por de triar un camí (i, per tant, renunciar als altres) o n'estan massa cansats, de l'opció que els havia vingut donada, en arribar a la mitja etapa. Ja se sap que el mezzo del camin és duríssim; tot el que ens queda tant al darrere com per davant sembla una gran fosca.

Al començament hi ha grans arrancades, empenta, il·lusió. Pots penedir-te'n, també, d'haver-lo malbaratat (com passa a l'Oneguin de Puixkin): massa saraus, festetes i emborratxaments que resulten en inacció i ressaques, en superficialitat. Arrancada de cavall, arribada d'ase. Els finals sovint estan plens de retrets, però poden arribar a ser pacífics: no cal que tothom es bati en duels a mort. Però el centre, el tros de temps en què la vida veritablement es desenvolupa, solament passa; i ens afeixuga. Ocorre un munt de vegades que aquí, al mig, trobem que no l'hem aprofitat a bastament, el principi, i endevinem un final que no estarà a l'alçada de les expectatives. Acceptar l'herència i traslladar-se a viure al camp amb intencions contemplatives, amb un hort i una bona llibreria, pot proporcionar-nos una certa pau, però hem de saber que conviurem amb les possibilitats inexplorades tota l'estona. Si Puixkin hagués flaquejat, la literatura russa no tindria pare, seria òrfena del seu tot. L'autor dedicà més de set anys a escriure la novel·la, i el traductor que ara en comparteix tan generosament el llegat, l'Arnau Barios, n'ha dedicat deu a traduir-la al català com mereix (en vers).

És per això que avui, a Pere Garau, tot i que celebrem la decisió de dotar el barri d'una biblioteca, volem incidir en la importància essencial del tram de la meitat del camí. Perquè no volem un local per acumular-hi i exhibir-hi llibres, a partir del qual l'Ajuntament es pengi una medalla i que quedi mot ben encaixat en els nous plans urbanístics del carrer de Nuredduna i del barri en general. Volem un projecte que acompanyi un espai on s'hauria d'afavorir i procurar la possibilitat d'accedir als llibres als habitants d'una ala de la ciutat que, en general, no creuen gaire en la importància de llegir.

L' Eugeni Oneguin conclou que "A qui ha viscut pensant, secretament/ no el pot sinó fastiguejar l'entorn./ A qui ha viscut sentint, li és un turment/ l'espectre del seu temps sense retorn". En sabem molts, de camins, ara. Tenen pinta de llargs i tortuosos, desèrtics, però els hem encetat. Deixar les coses a mig fer, abandonar-nos a la inèrcia de l'espera, no ens ho hauríem de permetre. Val més anar esperonant la voluntat i les idees amb gestos i tempos més lents però constants. Si no, ens trobarem un bon dia, d'aquí a una dècada, asseguts en un banc d'aquest barri de ciutat multicolor i vibrant (o qualsevol altre), tot compartint el lament d'haver quedat adormits o mancats de valentia durant el bocí de camí on, finalment, havia de succeir tot plegat. I connectant-nos al Wallapop o una altra plataforma similar, per trobar aquells tassons de vi del restaurant de tota la vida que ens feien feliços.