Opinió 04/05/2016

Bicicletes

Els banders han estrenat un parell de bicicletes elèctriques per 'apatrullar' la natura andorrana. Si ells hi van, que són els Macistes de la nostra muntanya, els professionals, què no puc fer jo?

2 min

M’estic fent gran. Ho he de reconèixer. Abans, quan tenia temps d’anar regularment en bicicleta, podia pujar pendents d’un cert grau. Cap cosa extraordinària, però em defensava, com si fos un motoret dièsel. Però a cada any que passava havia renunciar a un punt de desnivell perquè la manxa ja no donava per tant. Havia de posar el peu a terra, que és la màxima claudicació del ciclista. I mentrestant esbufegava veia el jovent pujar aquelles costes amb una desimboltura i una alegria que acabava per fer-me un mal moral innecessari. Plat petit, el més petit de tots, pinyó gran, el més gran. 22-32. I anar pujant amb la cadència d’un ventilador. Però ja es veia a venir que així tampoc no aniríem enlloc. La claudicació és una condició trista, però sovint indispensable. Ara ja tinc l’excusa perfecta. He vist la llum. Els banders han estrenat un parell de bicicletes elèctriques per 'apatrullar' la natura andorrana. Si ells hi van, que són els Macistes de la nostra muntanya, els professionals, ¿què no puc fer jo, que sóc un semisedentari amb panxeta, a qui li agrada la cerveseta pel vermut i que, per a més inri, ja té una edat? Ara ho tinc clar. A la que pugui, elèctrica i s’ha acabat el patir. I si mai trobo un antic company que em recrimini per haver renunciat a les essències, mira, noi. Em sap greu. Però si els banders hi van, jo no tinc cap mania ni escrúpol ideològic. Moltes gràcies, nois. Us en dec una.

stats