A bodes em convides!

Tan correcte és parlar de casament com dir-ne boda. Casament prové de casa per la idea de ‘fundar una casa’; en canvi, boda prové del llatí vota, vot, que s’emprava per expressar els bons desitjos als nuvis

Dissabte va ser el gran dia. Sí, el del casament de l’any: l’enllaç de Meghan Markle i el príncep Enric d’Anglaterra. Quan hi ha cerimònies reials d’aquests tipus és ben difícil no assabentar-se’n. El bombardeig de notícies sensacionalistes omple pàgines i més pàgines de revistes del cor i de tabloides d’arreu del món. Alguns qualifiquen l’enllaç com un conte de fades, d’altres han aprofitat per treure els draps bruts de la promesa i de la seva família. Però sigui per bé, sigui per mal, l’enllaç ha tingut una repercussió d’abast mundial. I els britànics són els que ho han viscut amb més entusiasme, vam veure els carrers engalanats amb banderoles, aparadors preparats per a l’ocasió i marxandatge divers i variat amb la foto dels nuvis. Per més sorprenent que ho veiem tot plegat, sembla que les enquestes no menteixen, només un 15% dels anglesos són contraris a la monarquia.

Quan parlem d’una festassa com la de dissabte passat, en català en diem casori i no pas 'bodorrio'. Així mateix, per evitar l’expressió castellana 'por todo lo alto', podem dir que fou un celebració amb tota mena de luxes, o bé que no van estar-se’n de res perquè van convidar-hi tota la flor i nata. Ara bé, tan correcte és parlar de casament com dir-ne boda. Casament prové de casa per la idea de ‘fundar una casa’; en canvi, boda prové del llatí vota, vot, que s’emprava per expressar els bons desitjos als nuvis. Per altra banda, solem dir erròniament 'novio' o 'nòvia' al xicot o a la xicota, és a dir, a la parella que surten junts. Un cop han decidit casar-se, passen a ser promesos i quan s’acosta la data s’anomenen nuvis, una expressió que en castellà no existeix, ja que no hi ha matís entre festeig i prometatge, sempre s’anomenen 'novios'.

Si la unió perdura i hi ha motiu de festa, celebrem les noces, núpcies o bodes. Les més assenyalades perquè s’ensopeguen en dates rodones són les d’argent, or, diamant o platí. Ara bé, també es poden celebrar les de paper, cotó, lli... és a dir, cada any de matrimoni que se suma, el material esdevé més valuós i resistent; una metàfora de la solidesa de la parella, que mostra cada vegada més resiliència.
Antigament, parlàvem d’esposos per referir-nos als nuvis, perquè també se celebraven les esposalles, és a dir, la cerimònia de compromís prèvia a l’esposori. També ens sona estrany parlar de maridatge, si no és que ens referim a la combinació harmònica d’un vi amb un menjar. I és ben curiós que el terme a dia d’avui gairebé només s’usi en l’àmbit de la gastronomia però que paradoxalment aquesta accepció justament no estigui recollida al DIEC.

I parlant d’anacronismes... tornem al tema que ens ocupa, el de la reialesa. Atès que la normativa recomana traduir els noms dels reis, de les famílies reials i de les dinasties, en català parlarem de Meghan i Enric, de la mateixa manera que quan ens referim als ducs de Cambridge parlem de Caterina i Guillem. En el cas de la núvia, no tenim un nom equivalent en català; ara bé, atès que al matí abans de l’enllaç la reina Elisabet II va concedir a Enric el títol de duc de Sussex, un cop casats, la nova duquessa automàticament va rebre el títol de sa altesa reial.

Per altra banda, quan parlem dels ducs de Sussex, Meghan i Enric, no utilitzarem l’article personal per evitar un excés de familiaritat que no hi pertoca. Així, amb els personatges històrics o importants, especialment si no són catalans, eludirem l’article personal. Antigament, però, s’usava l’article en/na com a fórmula de cortesia, s’emprava en el sentit de ‘senyor’, per això les cròniques ens parlen del rei En Jaume i Na Violant d’Hongria. Tot i així, actualment, en ser un ús arcaic no seria adequat parlar de la reina N’Elisabet II.

Potser és una paradoxa oi aquesta darrera recomanació? Evitem un ús arcaic per referir-nos a una institució... anacrònica?

Etiquetes