Un boig i un tossut

Josep Anton Rosell va ser un periodista de la vella escola, ple d’humanitat

S’encenia com un misto si una correctora no li deixava posar el títol que ell havia pensat. Li importava un rave si la frase era normativa o no, si la trobava brillant la defensava a mort i a crits fins l’hora que calgués per desesperació de l’equip de tancament. No era amant de normatives, era anàrquic i caòtic i ens feia anar de cul per ordenar el seu caos.

Josep Anton Rosell, mort ahir, era un periodista de la vella escola, de la que considerava la lectura com la font de tots els coneixements i dels plaers. Defensava el periodisme cultural i valorava la secció de cultura i espectacles.

Era un boig i un tossut. Un boig pel cinema –els seus programes a la ràdio i a la tele podien durar hores i hores-, un boig pel teatre, era capaç de fer quilòmetres i quilòmetres una nit d’estiu per anar a veure una obra de teatre o uns 'dervitxes' turcs que ballaven al costat de la seva estimada Teresa.

Volia “la foto” i no una foto qualsevol i era molt conscient que una portada havia de ser una patacada per al lector.

Hi havia dies que l’hauries enviat amb els 'dervitxes' turcs a ballar i d’altres que admiraves la llibertat i confiança que donava a la seva redacció i la humanitat que demostrava quan hi havia problemes personals.

He conegut la mort de Josep Anton Rosell després d’alguns anys de no veure’l, de no abraçar-lo –perquè ell abraçava la gent que treballava amb ell. Parlo, per tant, des de la nostàlgia, des de la idealització d’una etapa –la d’aquell primer Periòdic d’Andorra que ell va fundar amb el seu amic Antonio Franco-. I m’adono que aquella bogeria i aquella tossuderia eren els motors per tirar endavant iniciatives que ningú més hauria tirat endavant, eren la seva força, perquè el món potser no és dels ordenats i dels ortodoxos.

Etiquetes