Estem bojos aquests andorrans!

No som un país que a priori tingui les condicions perquè un intent de dictadura sigui exitós

Que hi hagi un de cada cinc ciutadans d'Andorra que consideri que un model d'estat dictatorial seria una bona forma per dirigir el país no em sorprèn massa. Per no dir gens. És sabut que l'autoritarisme és un corc que encara assola la societat. L'educació i la cultura són l'única manera –l'autodefensa i fer-los sempre front també– de curar-ho. A més, les dictadures són imposades per uns pocs –podria ser per un de cada cinc–. Però no, ni això em preocupa al Principat. No som un país que a priori tingui les condicions perquè un intent de dictadura sigui exitós.

El que realment em preocupa de l'Enquesta Mundial de Valors, elaborada pel CRES, és que un de cada quatre ciutadans està preocupat per la possibilitat d'una guerra civil. 'Corcholis', que diria aquell. Collons, que diria l'altre. Ara sí que ja ho he vist tot. No voldria ser absolut, però Andorra és un dels països més pacífics –bèl·licament– que deuen existir al món. Sense exèrcit i amb un sometent desentrenat, contra qui ens hem de barallar? Perquè desenganyem-nos, malgrat que la gairebé meitat del país que assegura que en una hipotètica guerra lluitarien per Andorra, si ens haguéssim de posar a defensar les fronteres del país, duraríem menys que en la Guerra Mundial que s'està lliurant a Twitter.

De fet, potser el que els preocupa és que encara no hi hagi cap bot que simuli una guerra civil en aquesta xarxa social. Al país veí, en el moment en què es va enviar aquest article, la Rioja seguia repartint a tort i a dret i només quedaven sis comunitats autònomes. A Catalunya hi ha una versió en què el resultat de les batalles es decideixen votant. No podia ser de cap altra manera. Ara bé, com seria una guerra civil a Andorra?

Si només lluitessin entre si les parròquies, seria una guerra llampec. Aquest 27% que els preocupa el conflicte intern no quedarien satisfets i demanarien més. Potser hauríem d'incloure-hi els quarts. O saps què? Millor enfrontem comunitats de veïns. O cases d'aquestes de les de sempre. I quan acabin de decidir qui guanya, potser s'instaura la dictadura que no veuen amb mals ulls aquell altre 22%. Que complicat tot, no acabo de tenir clar que es pugui acontentar a totes les sensibilitats enquestades.

Potser la millor opció és que en lloc d'una guerra com les que es fan arreu del món, busquem destacar i fer alguna cosa diferent. Sense armes, ni a cops de porros ni cebes. Podríem definir clarament els dos o tres bàndols que presentin candidatura per la guerra civil i la posterior dictadura. Un cop totes les cartes estiguin sobre la taula, que cada bàndol voti un representant. Com que encara no s'ha instaurat cap dictadura i la salut democràtica del país ha aprovat amb un 6,6, no es queixaran. Potser és l'últim cop que es vota, vés a saber.

Quan cadascun dels bàndols tingui representant, aquests es batran en una gimcana de set proves totalment andorranes. Abans de començar, però, tota la població haurà d'apostar qui creu que guanyarà, així es va obrint el camí al casino i a la cultura del joc. Que tanta falta fa. Un cop fetes les apostes, començarà la guerra civil a l'andorrana. Hauran de pujar fins al coll de la Botella amb bicicleta a roda del Purito, baixar esquiant perseguint la Mimi Gutiérrez fins a arribar el més a prop possible d'Anyós Park, allà hauran d'aguantar un mínim de dues hores a la sauna.

Baixant, pararan a recórrer l'avinguda Carlemany amunt i avall fent una comparativa acurada del preu a totes les botigues d'electrònica del nou Xiaomi. En acabat, se'l compraran i hauran de fer un vídeo pel seu nou canal de Youtube. Cap dictador sense els seus youtubers. Finalment ajudaran a posar unes quantes peces de la nova tirolina de Naturlandia i acabaran fent ràfting pel riu fins a la frontera i apa, siau! Fins mai més! Estem bojos aquests andorrans!