Ja sabem el preu dels ous per tenir-ne buida la seu. La seu en minúscula, evidentment, perquè el Palau de Congressos no fa ombra a la genuïna, malgrat que, en un gest d'infinita supèrbia, a moments sembli alçat per competir-hi. Mil euros diaris gastarem mentre esperam saber com i quan acaba el romanç de la seva gestió. No es tracta d'escandalitzar-se per una quantitat que representa el patató d'una grand bouffe pagada per tots nosaltres en moments de greus retallades a l'atenció social. Seria molt hipòcrita centrar ara el focus en aquesta xifra. Ni en aquesta ni en la inversió total realitzada que, gairebé per primera vegada en la història de les grans despeses públiques, s'ha mantingut dins dels límits del pressupostat. No, no és aquest el principal problema, perquè de res no serveix girar la ullada enrere i sospirar per la fermesa perduda d'aquells que acceptaren el ja està fet de Matas. Però no són dubtes heretats els que plantejà l'exgerent, Josep Sintes, dimitit després de perdre la batalla per la gestió pública, sinó de futur. I no és que el comú dels mortals en tinguem, de dubtes, sinó que els caps institucionals no són capaços d'amagar-los. Per ara només hem sentit arguments del dimitit; de la resta, ajornaments de decisions enmig d'un balbuceig incomprensible. No ens couen els mil euros diaris ni els 140 milions totals. Ens cou, en primer lloc, la vergonyant actitud d'un empresariat que, després d'anys de reclamar aquesta infraestructura, abandona el vaixell i espera recollir sense haver sembrat res. I ens cou, i molt, que la vehemència electoral dels candidats es converteixi en xiuxiueig imperceptible quan governen.
