Personatges: una diputada presumptament progressista (X) i un dirigent polític molt conservador (Z) / Escenari: el reservat d’un restaurant en el centre d’una ciutat / Gènere: comèdia política (disculpau la redundància) / Nota: qualsevol semblança amb la realitat podria ser pura coincidència, o no.
Z: [Somriu maliciosament] Quin 'follón' que has format.
X: Has vist? És que quan m’hi pos... [Riu]
Z: Estam amb tu. A mort. Ho saps, no?
X: Ho sé, ho sé, i ho agraesc. Si no fos per vosaltres...
Z: L’important és que aguantis... Has de ser forta.
X: Ho som. Forta i dolenta quan vull. Som una ‘nina dolenta’. [Riu]
Z: Ho sé...
X: Però no vull que tot plegat us acabi perjudicant, com a partit...
Z: A què et refereixes?
X: Esper que tot aquest serial no se us giri en contra. Jo ja no tenc res a perdre. Moriré matant... Però vosaltres...
Z: [Riu fort] Nosaltres? Nosaltres estam molt bé en el fang, hi estam avesats. De fet, el fang és el nostre hàbitat. Com més renou, millor, i més essent a l’oposició.
X: Ja, però...
Z: Tu penses que, a un partit que té centenars de casos de corrupció i exdirigents tancats a la presó, el preocupa un sainet parlamentari? [Riu]
X: És clar, tens raó. Sou molt bons en aquestes coses.
Z: Som bons, és cert, però saps el millor de tot? Que la gent ens continua votant. [Riu molt fort]
X: [També riu] Sí! És cert! Que beneita que és la gent. [Riu més]
Z: Beneita? No, no... No t’equivoquis. La gent d’aquest país és viva, molt viva. I pràctica, sobretot pràctica.
X: Mira, ja és aquí el menjar. M’agrada el 'cocido'. Tu en dius bullit, no?
Z: No, bullit el que tu has muntat allà [Riuen]. A això també li dic 'cocido'.
X: Que bo! Ets tan brillant.
[Pausa]
Z: Ja et dic, l’important és que aguantis la pressió, que serà molt forta, ja t’avís. La dels teus per començar...
X: Ja no són els meus...
Z: Bé, ja m’entens. La pressió de l’esquerra, la dels mitjans...
X: Jo ja no llegesc la premsa. Pas.
Z: Bé que fas.
X: M’han dit que fins i tot han fet un pin amb la meva cara. ‘No me echan ni los Geos’, diu. [Riu]
Z: Sí, sí. L’he vist. Ets famosa.
X: Sí, qui ho hauria dit. Sempre tan gris i mira ara. Estic encantada. Ja em reconeixen pel carrer.
Z: Sí? I què et diuen?
X: Res. Només em miren. La gent aquí és molt educada.
[Pausa]
Z: Bé, idò això, tu aguanta i nosaltres et farem la feina bruta. Tenim una bona portaveu, i un partit potent...
X: Bé, ara estau un poc de rota batuda.
Z: Ca... No t’ho pensis. Tenim múscul per fer desastres [Riu]. Per començar bloquejarem la Mesa. Veuràs tu. Riurem. T’enviaré aquell. Ja saps... No és gaire llest, però és un ca de brega. [Riu]
X: M’agrada.
[Pausa]
Z: Escolta, i de l’assumpte aquell? [Pausa] Ja saps els contractes que comprometien en...
X: Xxt! Alerta, que ens poden sentir.
Z: Però si som a un reservat...
X: Mai no se sap. D’allò no hi ha res. En confiança t’ho dic [Abaixa el to de veu]. Quan ho vaig dir, anava ‘de farol’.
Z: [Riu] Sí que ets dolenta, sí.
X: Però qualque cosa trobarem [Riu]... i si no ens ho inventam [Riu més fort encara].
Z: D’acord, d’acord, ja em diràs... T’ajudarem en tot el que faci falta. [Pausa]
X: Escolta una cosa. Mira’m als ulls. Jo confii en vosaltres... De veres.
Z: Hi pots confiar [Ho diu mentre encreua els dits per l’esquena]. I, si al final sortís malament, que no hi sortirà, no t’has de preocupar per res. M’entens, no?
X: Sí, sí... I n’estic molt agraïda.
Z: Ara centra’t a fer tant de mal com puguis. Ens interessa vendre el que tu ja saps: ‘Quan governa l’esquerra tot és un caos’.
X: Correcte.
Z: Repeteix amb mi: ‘Quan governa l’esquerra tot és un caos’.
X: Quan governa l’esquerra tot és un caos.
Z: Molt bé. Una altra vegada: ‘Quan governa l’esquerra tot és un caos’.
X: Quan governa l’esquerra tot és un caos.
Z: Ara anam! És que ho fas beníssim tot! Ah! I escolta bé tu ara, d’aquí a tres anys tornarem a governar. M’entens, no?
X: Sí, sí.
Z: I ja saps que el partit mai no oblidarà el que estàs fent per nosaltres. Mira’m als ulls tu ara. Mai! [Torna a encreuar els dits]
[Acaben de dinar]
X: M’encanta aquest lloc. M’ha agradat molt el dinar. Demanaré el compte.
Z: Ep! Demana el compte, però pagaré jo, només faltaria.
X: Segur?
Z: “Només faltaria”, he dit. Bé, ho passaré al partit, així que en realitat... qui paga és el poble!
[Riuen tots dos]
X: Només faltaria. Si això no ha estat un dinar de feina, ja em diràs [Riu]... Brindem! Pel poble!
Z: [Riu] Pel poble!
X: I per la casta! [Riuen fort tots dos]
Z: Per la casta, que sempre se’n surt!
[Ja a la porta del restaurant, Z mira X amb complicitat]
Z: Ei, X... ‘Gràcies per tot’. [Li fa una picada d’ull]
X: A vosaltres, Z. Som un equip.