El caldo

Aquestes festes cada cop són més estranyes. Són com una rara combinació de mercadotècnia i sentiments sincers, amb un vernís de carrincloneria que, si no hi fos, el trobaríem a faltar

La imatge de l'arbre de Nadal, coronat per una estrella daurada tombat al costat del camió encastat al mercat del Tiergarten és pertorbadora. No cal posar-hi gaire més truculència. L’hem vista publicada als diaris i realment se'ns fa difícil contenir emoció, perquè no hi ha infraestructura més innocent que un mercat de Nadal. Aquestes festes cada cop són més estranyes. Són com una rara combinació de mercadotècnia i sentiments sincers, amb un vernís de carrincloneria que, si no hi fos, el trobaríem a faltar. Amb el caldo de la sopa de galets hi fem bullir de tot: en un ventall d’emocions que va de l’escepticisme al candor. Però a còpia de buscar-nos un blindatge contra les contradiccions del Nadal correm el perill de tornar-nos massa cínics, de celebrar el retorn a un món on tothom és enemic i sospitós, d’encapsular-nos en un entorn fet a mida de la nostra petita intimitat.

Ahir estava malencònic, de mal humor. Trist, desanimat. Passa de tant en tant, no és greu. Però tinc una cura infal·lible, que em permeto recomanar a tots els qui, com jo, passen per algun moment de dubte. L’oratori de Nadal del vell Bach, número de catàleg BWV 248. Estrenat a Leipzig el 1734, és potser un monument menor dins de l’obra del Cantor, però destil·la una alegria tan pura, una lluminositat tan especial, que fa passar avall, ni que sigui momentàniament, tots els mals de l’ànima. Bones festes!