OPINIÓ

La calma tensa

Ho reconec: estic desbordada. Estic desbordada i amb les llàgrimes a punt a puntet de sortir en qualsevol moment tot lo dia. Per ventura pensareu que és una contradicció quan en articles anteriors he estat dient que fora por i amb tota la valentia i determinació, però és com estic, i amb les contradiccions que m'he menjat amb patates aquests dies no em vendrà d'una més. El motiu? Que trob que fa dues setmanes que hi ha una certa calma tensa que no és gaire aguantadora, aquí.

En aquests dies de bogeria m'he alegrat i emocionat molt veient la força que podem arribar a tenir; he plorat de ràbia i de dolor, però també d'alegria i emoció; m'he posat nerviosa fins al punt de voler-me arrabassar els cabells; he cridat moltes coses, però sobretot que els-car-rers-se-ran-sem-pre-nos-tres i vaga, vaga, vaga general; he fet mamballetes per moltes coses, però sobretot n'he fetes amb el ritme de la consigna d'els-car-rers-se-ran-sem-pre-nos-tres; he tancat els punys fins a notar-me les ungles ben clavadetes; m'he mossegat els morros d'incredulitat i de desesperació; he tengut un mal de cap d'aquells de les profunditats més profundes d'aquesta capsa que duim damunt les espatlles; he picat amb les claus o amb la cassola al carrer i al balcó; he caminat quilòmetres per una ciutat que quan lluita és preciosa; he abraçat i he besat la gent amb qui he compartit aquesta revolta popular; he dormit poc físicament i més poc encara mentalment. I, com tothom, he deixat de posar rentadores, d'anar a comprar i d'adesar una mica l'habitació i la casa. I de fons, la calma tensa.

Marató de vaga general, aquest dimarts. La carretera de Sants a vessar com mai de gent. Jo, el dematí, vaig anar acompanyada d'una de les imprescindibles, na Joana, calmant els ànims quan s'encenien, l'assertivitat feta persona, el convenciment d'estar fent una cosa important i bàsica perquè tothom s'hi sentís bé. I això és el que hem estat fent la majoria de dones aquests dies: prendre protagonisme –invisible, perquè a les declaracions públiques, èpiques i poderoses els homes continuen al centre, no fos cosa acceptassin prendre un paper secundari o, si més no, una mica més dissimulat– a través de l'empatia, les cures i el respecte. Les heroïnes de la gestió de la vulnerabilitat, de la por i del no poder més; les heroïnes invisibles sostenint col·legis, carrers i casals per fer del diumenge, de la vaga, de la revolta, un lloc habitable i acollidor per a tothom.

Temem, a estones, les conseqüències, la violència, l'agressivitat i l'odi que pot suposar tot aquest escenari perquè ens trobam davant d’un on no sembla contemplar-se, precisament, aquest rerefons feminista d'aquests dies. On no es contemplen les vides, sinó la possibilitat de prescindir-ne i atacar-ne moltes per prohibir decidir. Venen dies durs, llargs i d'incertesa, però ara més que mai haurem de recordar que, com molt bé diu Carla Alsina, hem de sortir a defensar ca nostra i resistir “des de la contundent delicadesa de saber-nos juntes”. A vegades se’ns oblidarà, ens pensarem perdudes i totes soles i malgrat que, de fons, continuï sonant la calma tensa, recordem-ho amb totes les nostres forces.