La càpsula

Els amics de la Universitat d’Andorra, que estan d’aniversari rodó, han posat una càpsula del temps dins d’un forat. A dins hi ha tot d’andròmines que se suposa són representatives del nostre temps. Els nostres hereus tenen l’encàrrec, expressat en una inscripció bilingüe a la tapa, de no obrir-la fins al curs 2088-89. És un acte carregat d’optimisme, perquè implica tota una cadena de fets dels que no en podem estar segurs del tot. I, si en falla un, tururut. D’entrada, cal que hi hagi una universitat i que els ensenyaments s’articulin en forma de cursos, que no deixen de ser un reflex d’una societat agrària. Ja fa molts segles que les universitats funcionen, i res no fa preveure que demà, com qui diu, continuïn existint –si més no de la manera com les entenem avui– d’aquí a setanta anys. Fa falta, també, que el món encara rodi. Potser ens hem sufocat sota una capa de pols, com a 'Interestellar', o ens ha caigut un meteorit gegant, com a 'Armaggedon'. O s’han mort totes les abelles o ha tornat la glaciació o ens hem fregit per l’efecte hivernacle, o hem rebentat d’una fartanada de microplàstics, o de transgènics, o hem estat víctimes d’una passa impensada de xarampió. Si res d’això no succeeix, els estudiants de la Universitat d’Andorra del 2088 –que necessàriament seran joves ben plantats, intel·ligents i guapíssims– tindran l’oportunitat de meravellar-se amb un munt d’objectes, gentilesa del passat. Em meravella que hi hagin posat un reproductor Blue-Ray. Jo no n’he tocat mai ni un, i crec que estic al dia de la cosa tecnològica. Potser m’hauré d’esperar setanta anys. A veure si hi arribo, que no crec.